Veïnes i veïns del municipi: la Festa Major de Vilobí ha arribat! Enguany tenim el poble en obres. Durant els mesos d’estiu hem aprofitat per enllestir al màxim la reurbanització dels carrers del nucli històric i per a construir nous espais d’ús públic. És una obra molt grossa per a un poble tan petit i encara ens afectarà uns mesos més, fins a cap d’any, però es tracta d’una obra que ara tocava fer. Al final, veurem que haurà valgut la pena perquè haurem millorat serveis bàsics: les connexions d’aigua, el clavegueram, l’electricitat, el cablejat i altres, així com el paviment. Enguany, la Festa Major ens agafa amb alguns carrers tallats, però ben segur que la incidència en els actes programats serà mínima i espais tan emblemàtics com la plaça Nova i la plaça Vella s’ompliran com sempre amb tots vosaltres. I l’any vinent podrem celebrar la Festa Major amb un municipi encara millor per veure’l i per viure-hi.
En la salutació de l’any passat us deia que encara no havíem arribat als 3.000 residents, però que ja hi estàvem molt a prop. Aquest 2009, ja som més de 3.000 i anem creixent a un ritme lent però constant, amb una mitjana aproximada de 50 naixements a l’any. Aquest ritme de naixements és un bon indicador de què el nostre municipi és un lloc de confiança i seguretat per fer-hi créixer les famílies. Només cal que us fixeu en l’escola, que curs rera curs va doblant les aules per a donar cabuda a les noves generacions d’alumnes.
El 2009, tanmateix, no es pot tractar sense fer una referència a la crisi econòmica, que ha tingut un abast mundial i que, òbviament, també s’ha notat a Vilobí d’Onyar, en les activitats econòmiques col∙lectives i entre la nostra gent en particular. Probablement, en el nostre municipi hem suportat millor la crisi econòmica que en altres demarcacions més fortament industrials o turístiques, però també ens n’hem ressentit a nivell domèstic i en alguns àmbits comercials i empresarials. A títol informatiu, hem de saber que en el període d’un any, entre el juliol del 2008 i el del 2009, l’atur a Vilobí d’Onyar ha augmentat en 3,5 punts, passant de 7,31 % a 11.01 %; si bé ens mantenim significativament per sota dels índexs d’atur general a la comarca de la Selva (17,57 %) i de Catalunya (15,82 %).
En les pàgines d’aquest llibre hi trobareu molta matèria vilobinenca, actual i passada. El nostre llibre de la festa major és una iniciativa que ja s’ha consolidat i que ens situa en una bona posició en el rànquing de programes de la Festa Major, tant en l’àmbit comarcal com en el de la demarcació de Girona. Us animo a què llegiu, comenteu i conserveu amb estimació aquest llibre, com a mostra d’autoestima i de sentiment de poble.
I us convido també, als nous residents i als autòctons, a tots i a totes que us esteu en els tres pobles, a fer una molt bona Festa Major de Vilobí.
Joan Busquets i Sitjà, alcalde
divendres, 4 de setembre del 2009
ARA FARÀ 250 ANYS. FETS DOCUMENTATS… I FETS PER DOCUMENTAR
Com que aquest treball és una continuació del que es va publicar en el llibre-programa de la Festa Major de l’any passat 1, potser seria bo de començar, com en els serials de la ‘tele’, amb un breu resum del que vaig exposar-hi per tal de refrescar la memòria.
No sabem exactament els habitants que tenia Vilobí al segle ix Segurament no passarien de mitja dotzena de famílies que, per seguretat, vivien a redós del Castell i la seva petita capella, d’una trentena de metres quadrats que era la seva parròquia.
Ampliar la capella de Castell o fer-ne una de nova
Amb el temps Vilobí augmenta la seva població i comença a resultar insuficient la capacitat de la capella. Així ho fa constar el visitador pastoral en una acte de l’any 1387.
Posteriorment els visitadors pastorals en totes les seves actes, conservades a l’arxiu parroquial, insisteixen a solucionar la falta de capacitat de la capella.
Demorant prendre determinacions, passa el temps, i ja ens trobem a principis del segle xviii.
Han passat més de 400 anys arrossegant el mateix problema i a Vilobí, en un cens del 1719, ja hi consten 328 persones empadronades.
Seria bo que els historiadors busquessin la pura realitat històrica.
En aquell temps i fins a mitjan segle passat la plaça de rector d’una parròquia s’obtenia per oposició i a perpetuïtat, podent-ne renunciar per lliure voluntat, o per haver concursat i obtingut una plaça vacant de més rellevància en unes noves oposicions.
Coneixent la problemàtica de la parròquia de Vilobí, és fàcil imaginar que no fos atractiu sol∙licitar la plaça de rector i que quedés vacant per falta de demanda. Si alguna parròquia quedava vacant, el bisbe nomenava un regent perquè tingués cura de les coses diàries, però no podia prendre decisions importants, i menys que poguessin comprometre el futur.
Mossèn Domingo Gañete, un rector gallec a Vilobí
Pregunto..., per què un sacerdot gallec a Vilobí? Sabia la problemàtica de la parròquia i al que s’enfrontava? El que ens consta és que va demostrar saviesa, prudència, coratge i capacitat de gestió. També en va deixar constància històrica documentada.
Els seus primers anys de rector, la prudència li aconsellà no precipitar-se, conèixer el poble i la seva gent, pensar i meditar per plantejar i gestionar una actuació que no deixés cap detall per resoldre. Sospesant definir-se primerament per ampliar la capella o per la construcció d’una església de nova planta, no hi podia faltar l’assessorament tècnic d’un arquitecte i les necessàries negociacions amb el senyor del Castell.
Pel plànol de l’Església parroquial de Vilobí sabem que el projectà l’arquitecte Francesc Soriano, encara que en la posterior realització s’hi introduïren visibles modificacions, sobretot en el campanar.
No sabem per què es va decidir ampliar la capella. No hauria estat més fàcil fer una església de nova planta en un altre lloc i que el senyor del Castell fes donació del solar? Aquesta determinació hauria permès continuar disposant de la capella tot el temps que varen durar les obres. Per contra, es quedaren sense cap temple catorze anys, fins a tenir l’ampliació acabada.
Que potser es decidiren per l’ampliació pensant aixecar el campanar sobre una torre del Castell? Es feia del tot necessari que el rector entrés en conversa i negociacions amb el senyor del Castell, que en principi no devien ser fàcils, però segur que hi hagué bona disposició, pels resultats finals que aconseguiren. Això comportava que el senyor del Castell fes donació definitiva de la capella, de la torre sud de la façana de ponent del Castell, perquè fos la base per enlairar-hi el futur campanar i, a més a més, d’unes estances que hi havia entre la torre i la capella, on avui hi ha ubicat el presbiteri.
Podríem considerar el rector mossèn Domingo Gañete un hàbil i astut negociador i el senyor del Castell, Francesc de Cruïlles i de Rocabertí, de ser molt generós. Segurament hi ajudà el fet que aquest no tenia descendència ja que, quan morí el 1789, tot el seu patrimoni va passar a ser possessió d’una altra branca dels Cruïlles, els de Sarriera i de Cruïlles, que ostentaven el comtat de Solterra.
Amb tota aquesta preparació, el rector havia passat els cinc primers anys del seu rectorat. Ja ho té tot planificat i ha arribat el moment de presentar-ho als seus feligresos vilobinencs perquè hi donin el seu beneplàcit.
‘Hazer iglesia’
A tal fi, convoca pel dia 29 de juny de 1758, festivitat de Sant Pere Apòstol, a dos quarts de vuit del matí, en el local de la Rectoria, la Junta del Poble per presentar-li la proposta tan curosament preparada. I aquesta Junta va determinar ‘hazer iglesia’, com ell mateix va deixar escrit en un document a l’arxiu parroquial.
El projecte el va plantejar tan complet i sense deixar-hi cap detall per resoldre que, fins i tot, els devia semblar fàcil d’executar-lo.
Era temps de feina al camp. Ja se sap ‘pel juny, la falç al puny’ coincidint amb la sega i després, a la tardor, temps de sembra; però a principis d’any la feina del camp afluixa i és el moment per posar fil a l’agulla.
I el dia 26 de febrer es comença a derruir part de l’antiga capella i es trasllada el Santíssim Sagrament a un petit local que prèviament s’havia arranjat en el cementiri. Més tard s’hagueren de treure les runes i les terres de les rases dels fonaments i omplir-los.
Tot està a punt i el dia 21 d’octubre del 1759, aviat ‘farà 250 anys’, en presència d’un delegat episcopal té lloc la cerimònia de la col∙locació de la ‘primera pedra’.
El poc temps que transcorregué entre la determinació del ‘hazer iglesia’ en aquella reunió del 29 de juny i el començament de les obres el 26 de febrer següent, fa pensar que tot estava estudiat i decidit el dia que es va presentar el projecte als veïns de Vilobí.
Res sobre les gestions prèvies està documentat i la imprecisió del ‘hazer iglesia’ tant autoritzava l’ampliació com l’edificació d’una de nova planta en un altre lloc.
El coratjós rector gallec mossèn Domingo Gañete, a qui el poble de Vilobí li deu l’inici de l’execució de les obres de l’actual església, les deixa a mig fer l’any 1767. Desconeixem si va ser per anar a ocupar un altre càrrec o per defunció.
Amb contratemps i dificultats, però també amb molta il∙lusió, les obres seguien a bon ritme i el primer diumenge de setembre del 1773 es va beneir l’Església i hi digué missa el rector mossèn Matheu Llobet, fill de Vidreres, quan a l’interior hi faltaven, encara, els altars. I, a l’exterior, s’havia d’acabar la cornisa del frontispici i posar els quatre gerros que complementen l’ornamentació de la façana.
La creu en el punt més alt de la façana s’hi va col∙locar l’any 1972 en record de la Santa Missió que va organitzar el rector mossèn Tomàs Pons, per celebrar el bicentenari de la parròquia, guiant-se erròniament en l’any esculpit en el portal, que correspon a l’any en què s’inicia el tancament de la nau amb la construcció de la façana.
El 1773 entra en servei la nova església
Recordem, tal com hem esmentat, que és el 1773 quan es beneeix i entra en servei la nova Església. També faltava el campanar. Tot just s’havia quadrejat la torre del Castell i l’altura estava a l’alçada de la barana del primer pis.
La història del campanar, és llarga i plena d’incidents. No s’enllestí fins al 1858, vuitanta cinc anys més tard que l’Església.3 Però es va acabar. No poden dir el mateix altres poblacions importants com l’Escala, Palafrugell o Torroella de Montgrí, que el deixaren a mig fer.
En el campanar, Vilobí hi té la seva icona, que és l’orgull del poble.
Permeteu-me un darrer comentari. És coincidència? Els que portem anys a l’esquena recordarem que la Festa Major de Vilobí se celebrava el primer diumenge de setembre sense que tingués cap dedicació santoral concreta.
L’Església parroquial de Sant Esteve de Vilobí es beneí el primer diumenge, dia 7 de setembre, del 1773. Era també la Festa Major? O es començà a celebrar aquell any? Ara té lloc el segon diumenge de setembre, però és a partir del 1971.
Per què? La nostra Festa Major coincidia amb les d’Anglès i Vidreres i el jovent, que disposava ja de les primeres motos, els atreia més anar a aquestes poblacions que gaudien de més bones orquestres i distracció.
La Festa de Vilobí, per competència amb les veïnes, perdia importància any rere any i els organitzadors van demanar passar-la a un altre diumenge en què no se’n celebrés cap a la rodalia més propera.
L’Ajuntament preguntà, en un referèndum, als veïns si acceptaven el canvi i els vilobinencs aprovaren per gran majoria canviar-la de dia.
Per això ara, La Festa se celebra el segon diumenge de setembre. A vegades, s’hi afegeix la Diada Nacional de Catalunya, com aquest any que hi va per davant.
Bona Festa Major a tothom!
Fotos
Foto 1
Conjunt del campanar, església i castell de Vilobí, vist per Fargnoli.
Foto 2
es de l’interior del castell s’observa perfectament com treu el nas el campanar de l’església de Sant Esteve.
Foto 3
Plànol de l’església i campanar de Vilobí conservat a l’Arxiu Històric Comarcal de la Selva a Santa Coloma de Farners.
Foto 4
1. Actual Església de Sant Esteve
2. Castell
3. Façana adossada al Castell l’any 1875
4. Casal parroquial
5. Actual Sacristia
6. Parts del Castell que passaren a la
a. Parròquia
b. Capella del Castell i Parròquia fins l’any 1773
c. Estances de Castell. Presbiteri de l’església actual
10. Antiga torre del Castell. Base actual campanar.
Foto 5
Josep ‘Pitu’ Borrell i Joaquim Vivas
JOAQUIM VIVAS I SOLÀ
LA DEMOGRAFIA DE VILOBÍ, ARA I FA CENT ANYS (1908-2008)
Any rere any us anem mostrant l’evolució demogràfica del municipi durant un segle. Si teniu a mà els llibres de la Festa Major dels darrers anys hi trobareu escrits semblants a aquest, i dels quals aquest n’és d’alguna manera la continuació. Esperem que us agradi seguir l’evolució de la demografia del municipi durant una centúria, i fer-ho amb noms i cognoms que molts de vosaltres reconeixereu.
El dia 12 de setembre de l’any 1908 Ferran Agulló escriu des de Blanes la famosa crònica a La Veu de Catalunya a on parla per primer cop de la Costa Brava. O sigui que segons sembla aquest article del 1908 va ser el bateig a on es va donar el nom a la costa que tenim a la nostra contrada: la ‘Costa Brava’.
De l’evolució demogràfica al nostre municipi del 1908 no en tenim constància, però si hem de tenir en compte les dades oficials que sí que tenim del 1910, el nombre d’habitants degué variar ben poc. Pel que fa a l’evolució recent vam acabar el 2007 amb 2.910 vilatans i el 31 de desembre de 2008 n’érem 2.989, cosa que representa un creixement proper al 3%.
Les persones de més edat a 31 de desembre de 2008 són a la Taula 1:
Naixements
El 1908 la cigonya és més treballadora que mai ja que fa 11 visites més que el 1907 amb un total de 61 criatures i de manera molt equitativa en el repartiment ja que porta 30 nens i 31 nenes. El 2008 treballa pràcticament igual que el 2007, ja que hi ha 43 naixements, una visita més, i deixa 21 nens i 22 nenes (vegeu el Gràfic 1).
Gràfic 1: Nombre de naixements per sexes
La Taula 2, mireu-la bé i, potser hi podeu trobar el vostre fill o filla o el vostre besavi o besàvia entre els noms de les persones nascudes.
La Taula 3, que recull el nombre de vegades que cada nom ha estat posat als nascuts de 1908 i 2008, resumeix els noms posats i hi podem observar com les modes han canviat des d’aleshores. Idioma a part, el 1908 els noms més posats varen ser Josep, Joan, Maria, Dolors i Consol i el 2008 en els nens no n’hi va haver cap de repetit mentre que a les nenes varen repetir dos cops Júlia i Paula.
Defuncions
El 1908 hi va haver 31 defuncions (21 homes i 10 dones). El 2008 n’hi va haver 25 (18 homes i 7 dones), xifres molt semblants als respectius any anteriors. Ambdós anys s’han mort més homes que dones (al gràfic 2 ho trobeu distribuït per edats i al 3 ho trobeu distribuït per sexes).
Gràfic 3: Nombre de defuncions per sexes
La Taula 4, que recull els noms de les persones traspassades, mostra la llista de persones mortes l’any 1908 i l’any 2008. Podeu trobar-hi éssers estimats i persones de qui vagament n’heu sentit explicar històries als vostres avis.
Casaments
El 1908 les parelles es van animar i hi van haver 18 casaments, anotats en el Llibre de Registres de Casaments, és a dir 6 més que el 1907 en que en foren 12. Algú hi coneix els avis o els besavis? Cal destacar que els dos casaments celebrats a Brunyola es feren a l’ermita de Serrallonga.
Aquesta és la Taula 5, amb els casaments de l’any 1908:
El 2008 va ser un bon any de casaments ja que se´n van celebrar 17 entre civils
i canònics. Els contraents foren residents o fills del nostre municipi, d’altres
que sense ser-ne ni fills ni residents van triar Vilobí, i fins i tot parelles que no
havien estat mai a Vilobí sinó que únicament hi van venir per a arreglar papers i
fer-hi el seu casament. Aquesta és la Taula 6, amb els casaments l’any 2008:
Destacat 1
LA FUNDACIÓ DE GALETES TRIAS
També aquest any 1908, en Joaquim Trias va fundar a Santa Coloma de Farners ‘Galetes Trias’, galetes que de ben segur han acompanyat els vilobinencs en la cistella del batre, en les sobretaules de les festes majors tot fent el cafè, o quan s´anava a visitar un malalt: ‘t´he portat una cosa’. Això sempre i quan s´ho poguessin permetre.
En aquells moments, de galetes no en teníem de pròpies, com ara.
‘PITU’ BORRELL / GERMÀ COENDERS
El dia 12 de setembre de l’any 1908 Ferran Agulló escriu des de Blanes la famosa crònica a La Veu de Catalunya a on parla per primer cop de la Costa Brava. O sigui que segons sembla aquest article del 1908 va ser el bateig a on es va donar el nom a la costa que tenim a la nostra contrada: la ‘Costa Brava’.
De l’evolució demogràfica al nostre municipi del 1908 no en tenim constància, però si hem de tenir en compte les dades oficials que sí que tenim del 1910, el nombre d’habitants degué variar ben poc. Pel que fa a l’evolució recent vam acabar el 2007 amb 2.910 vilatans i el 31 de desembre de 2008 n’érem 2.989, cosa que representa un creixement proper al 3%.
Les persones de més edat a 31 de desembre de 2008 són a la Taula 1:
| Nom | Edat |
| Pedro Gomez Perez | 95 |
| Dolors Canals Fornells | 93 |
| Josep Joan Figueras Pellicer | 92 |
Naixements
El 1908 la cigonya és més treballadora que mai ja que fa 11 visites més que el 1907 amb un total de 61 criatures i de manera molt equitativa en el repartiment ja que porta 30 nens i 31 nenes. El 2008 treballa pràcticament igual que el 2007, ja que hi ha 43 naixements, una visita més, i deixa 21 nens i 22 nenes (vegeu el Gràfic 1).
Gràfic 1: Nombre de naixements per sexes
Defuncions
El 1908 hi va haver 31 defuncions (21 homes i 10 dones). El 2008 n’hi va haver 25 (18 homes i 7 dones), xifres molt semblants als respectius any anteriors. Ambdós anys s’han mort més homes que dones (al gràfic 2 ho trobeu distribuït per edats i al 3 ho trobeu distribuït per sexes).
Casaments
El 1908 les parelles es van animar i hi van haver 18 casaments, anotats en el Llibre de Registres de Casaments, és a dir 6 més que el 1907 en que en foren 12. Algú hi coneix els avis o els besavis? Cal destacar que els dos casaments celebrats a Brunyola es feren a l’ermita de Serrallonga.
Aquesta és la Taula 5, amb els casaments de l’any 1908:
El 2008 va ser un bon any de casaments ja que se´n van celebrar 17 entre civils
i canònics. Els contraents foren residents o fills del nostre municipi, d’altres
que sense ser-ne ni fills ni residents van triar Vilobí, i fins i tot parelles que no
havien estat mai a Vilobí sinó que únicament hi van venir per a arreglar papers i
fer-hi el seu casament. Aquesta és la Taula 6, amb els casaments l’any 2008:
Destacat 1
LA FUNDACIÓ DE GALETES TRIAS
També aquest any 1908, en Joaquim Trias va fundar a Santa Coloma de Farners ‘Galetes Trias’, galetes que de ben segur han acompanyat els vilobinencs en la cistella del batre, en les sobretaules de les festes majors tot fent el cafè, o quan s´anava a visitar un malalt: ‘t´he portat una cosa’. Això sempre i quan s´ho poguessin permetre.
En aquells moments, de galetes no en teníem de pròpies, com ara.
‘PITU’ BORRELL / GERMÀ COENDERS
dijous, 3 de setembre del 2009
UNA ULLADA A L’ANY 1908: LA PREMSA GIRONINA I VILOBÍ
Saber què passava l’any 1908 en el món seria molt llarg d’explicar i no és del món del que volem parlar, sinó que serem un xic més modestos i ens limitarem a esbrinar el que passava a Vilobí d’Onyar.
El municipi, aleshores, comptava amb un cens de població de 1.511 habitants. I, a què es dedicaven aquests habitants? Com la gran majoria de pobles rurals, l’activitat principal era l’agricultura de subsistència, o policultiu, que equival a tenir una mica de tot: cereals, farratges, un xic de vinya, alguns fruiters, un tros d’hort i, per descomptat, aviram de corral i uns caps de bestiar. No hi podia faltar un cavall o un bou per a treballar els camps perquè, evidentment, fa cent anys, no existien els tractors. Tampoc existia el corrent elèctric i, no cal dir, que no s’havia vist mai un cotxe pel municipi. Per tant, amb els ulls d’avui, costa d’imaginar com era la vida en aquells inicis de segle xx.
Però a més de l’agricultura, també s’hi desenvolupaven petites indústries complementàries. Segons el cens d’activitats econòmiques, en el Padró de Matrícula Industrial d’aquell any hi consten, censades, 31 activitats, classificades en tres grups:
Industrials: botiga de venda de vi i aiguardent, bodega, carnisseria, botiga de ‘camisolines’, molí fariner i forn de rajols i teules.
Professions d’ordre civil: farmàcia
Arts i Oficis: fuster, carreter, ferrer, esclopeter i flequer.
Es distribuïen de la manera següent:
INDUSTRIA /ACTIVITAT Total Vilobí Salitja Sant Dalmai
Ben segur que hi manca alguna activitat que, o bé no estava donada d’alta (potser seria el que avui en diem economia submergida), o bé no es va censar, però en el Padró de 1900 [vegeu la tosquija número 14 (octubre 1990)] hi consten a més a més: barber, dit també cirurgia, baster-corder, carboner, marxant o comerciant–negociant, paleta, sabater, sastre, teixidor i rellotger (a Salitja). Totes elles gairebé imprescindibles per a una societat i població rural d’inicis de segle xx.
L’Ajuntament seguia presidit per l’alcalde Manel Cornellà i Farrerós i, el Llibre d’Actes de les sessions de 1908, no ens aporta cap informació que pugui revelar el mínim interès del que i el com es gestionava la vida local.
El pressupost aprovat per l’any següent era de 4.624,25 pessetes i, com solia ser habitual, amb els ingressos no es cobria. Per tant, es va proposar augmentar els impostos.
Notícies sobre ‘Viloví’ l’any 1908
No entrarem en més detalls pel que fa al dia a dia del poble i ens pararem a observar el que la premsa gironina de l’època explicava del nostre municipi.
Hem fet una incursió en els diaris editats a Girona i hem rastrejat l’any 1908. Només en tres dels diaris que s’editaven en aquell moment hem trobat alguna referència al poble: Diario de Gerona, La Lucha i Lo Geronès. En tots tres, el topònim és ‘Viloví’ i hem pogut constatar que les referències són força escadusseres i, en general, recullen notícies de les que s’engloben en successos i en vida de societat.
N’és un exemple la notícia que trobem en dos dels diaris.
El diari La Lucha del dia 5 de febrer de 1908, pàg. 2, escrit en castellà i que ens permetem traduir: ‘Una veïna de Viloví ha denunciat haver estat víctima d’un robatori consistent en una escala de mà i 25 pessetes i es pensa que les autores del robatori han estat dues veïnes seves’.
En el Diario de Gerona del dia 6, pàg. 5, apareix la mateixa notícia i també utilitza el castellà, que traduïm: ‘A la veïna de Viloví Antònia Rovira Martell, aprofitant la seva absència, li varen robar de dins de casa seva una escala de mà i 35 pessetes i com que sospitava de la seva veïna, es va practicar un escorcoll i s’hi va trobar l’escala, però no les 35 pessetes’.
Podem observar que, en un dia ja s’havia descobert l’autora del robatori i que, també, en un dia, les pessetes han augmentat de 25 a 35. Una altra notícia sobre Vilobí, la va publicar el diari La Lucha el dia 3 de març, pàg. 7, que igualment es refereix a un altre robatori: ‘Al veí de Viloví, Joan Cisterna i Torrent, li varen robar, d’un camp dit can Tarré, una arada i una fanga, sense que se n’hagi descobert l’autor’.
Una altra, la recull el Diario de Gerona del dia 24 de març, pàg. 7, i fa referència a una detenció que també traduïm: ‘En el poble de Viloví va ser detingut Antonio Molina Requena, de 19 anys, que portava una navalla de 25 centímetres. Ha motivat la detenció el fet que se’l considerés autor del furt d’un tapaboques i una manta al veí de Fornells Joan Bonadona.’
També, el diari La Lucha del dia 28 de novembre, recull la detenció efectuada pels masovers del mas Aymerich d’un altre lladre, que anava ben armat i que va ser posat a disposició judicial: Així mateix, trobem informació en relació a fenòmens meteorològics. Així ho recull el Diario de Gerona del dia 7 d’abril, pàg. 6, i que hem transcrit literalment: ‘Lo que aquí (Girona) fué el domingo por la tarde una ligera granizada primero y breve pedrisco después, en Bescanó, Vilana, Anglés, La Sellera, Viloví y otros pueblos de aquella comarca fué terrible tormenta cuyos destrozos considerables sentirán más de una família. (...) Las piedras que caían eran del tamaño de una nuez (...). Según noticias de Viloví es donde más furiosamente dejó sentir sus efectos la tormenta, pues chimeneas, tejados, plantas, pajares, todo volaba y era destruído por la terrible fuerza del viento. Todas las cosechas, menos la de cereales, han sufrido en aquel punto daños de tal consideración que pueden considerarse totalmente perdidas.’
La vida social, o notes de societat, també les trobem recollides en la premsa. N’és un exemple la que recull el Diario de Gerona del dia 25 d’agost, pàg. 6, que traduïm del castellà:
‘A Vilobí han contret matrimoni la senyoreta Maria Campillo i de Almenara i el jove Joaquim Carbó i Vives. Enhorabona.’ Una altra notícia que recull també el Diario de Gerona, del dia 2 de setembre i molt sorprenentment, està íntegrament redactada en català, tot i que la resta de la pàgina i del diari és en castellà, fa referència a una festa de Primera Comunió que tingué lloc a la capella particular del mas Artau. La transcrivim textualment: ‘La família Artau, en sa capella del sagrat Cor de Jesús que té davant son mas en aquest terme, ha celebrat el passat diumenge 30 d’agost una solemnitat que mereix consignarse en aquestes planes’.
Descoberta del poeta P. Camps de Vilobí
Repassant la premsa, ens ha sorprès descobrir el nom d’un poeta relacionat amb Vilobí i del qual no en tenim cap coneixement. Signa el seu poema amb el nom de P. Camps de Vilobí. En concret, en el diari Lo Geronés del dia 28 de març, pàg. 3, s’hi publica un petit vers titulat ‘Plàcida’.
La sorpresa i curiositat ens ha portat a investigar i cercar en altres exemplars sobre qui podia ser aquest poeta, però només hem localitzat alguns poemes més, publicats en diferents edicions d’aquesta mateixa publicació, Lo Geronés: ‘Enyorívola’, ‘Reviscolança’ i ‘Verdaguer’. En un d’ells, ens revela que es tracta d’un vilobinenc, ja que signa Pau Camps, Viloví, gener de 1907.
Més sobre l’alcalde Manel Cornellà i Farrerós
I no podem acabar aquest cop d’ull a l’any 1908 sense recordar l’alcalde Manel Cornellà i Farrerós, el que escrivia discursos i els publicava a manera de pamflet o de pasquí.
Doncs bé, també la premsa gironina d’aquell any se’n va fer ressò i és que l’alcalde Cornellà, a més de llegir els seus discursos i d’escampar-los arreu, escrits en fulletons, comprovem com també se servia dels diaris per fer públiques les seves denúncies o comentaris sobre el que no li agradava.
Així ho demostra el diari La Lucha del dia 22 de febrer, pàgs. 2 i 3, i el del 18 de març, pàg. 3, en la columna dedicada a ‘Ecos de la Provincia’ i amb el subtítol ‘Desde Viloví’, l’alcalde Cornellà, per enèsima vegada, critica i no es talla ni un pèl parlant d’un tal senyor Cipriano, de Manel Comas i de Josep Corretger. El text, com la resta del diari, és en castellà.
Creiem que no cal entrar més en el tema del pamflets ja que en el llibre de la Festa Major de l’any passat en parlàvem abastament [vegeu l’article de Dora Santamaria publicat en el llibre de la festa major de l’any 2008, pàgs. 94-102].
Però sí que volem afegir uns comentaris al respecte: Hem trobat una gran coincidència formal entre l’escrit datat el dia 1 de març de 1936, d’en Cornellà (publicat al llibre de l’any passat), i el ban històric que va publicar el president Francesc Macià per a proclamar la República Catalana, el 14 d’abril de 1931, que va ser imprès cuita corrents, atesa la situació política del moment. No deu ser casual la similitud, de fet l’alcalde Cornellà es declarava un fervent seguidor de Macià i de la República.
L’altre comentari és sobre els pamflets. A la ciutat de Roma, al barri antic i a tocar de la plaça Navona, hi podem trobar una placeta amb el nom de Pasquino, que l’agafa de l’estàtua de ‘Pasquino’. És tracta d’un tors escultòric mutilat, de l’època del Renaixement, que ha quedat batejada amb aquest nom perquè, en el seu pedestal, era i és, encara avui, el lloc on els ciutadans enganxaven els seus escrits satírics anònims criticant el Papa i la política vaticana, els governants, etcètera.
Aquesta tradició romana i aquestes estàtues, de les quals se’n conserven algunes més i que reben el nom d’estàtues parlants, per la funció que tenen de difondre les crítiques i comentaris, segurament no la coneixia el nostre alcalde Cornellà, però sí que ben segur coneixia la tradició de difondre pasquins i exposar públicament les seves elucubracions, ja que era una eina estesa arreu, des de finals dels segle xviii. En lloc d’enganxar els seus escrits en una estàtua —que a Vilobí no en disposava de cap— ell els enganxava en una cadira que solia acompanyar-lo i els llegia a tothom qui el volgués escoltar.
La gran diferència és que els pasquins són escrits anònims i en canvi els escrits d’en Manel Cornellà anaven ben
signats per ell mateix.
Quadres
Quadre 1
En aquesta pàgina reproduïm uns versos, publicats originàriament en el diari Lo Geronés, d’un poeta de primers del segle xx relacionat amb Vilobí i del qual no en teníem cap coneixement. Signa els seus poemes amb el nom de P. Camps de Vilobí. N’hem mantingut el text original, sense revisar-lo segons amb la normativa de la llengua catalana actual.
Plàcida
La jove menestral! llevantse dematí
feinera va endressant la llar ab polidesa;
els mobles novensans
segueix ab un llens fi
car són els muts espectres
de dolsa ubrïaguesa.
Segueix tota la cambra
per aspirà ‘l perfum
del goig fruït suament
que encara l’ acarona;
allunya ‘Is raigs de sol
tement que l’àuria llum
li robi ‘l dols encís
que aitals recorts li dóna.
Sent rebrollà en son cor
potents esplets de vida;
sentintse assadollada d’afecte süavíssim
ja l’hora dels misteris
espera ab goig creixent...
quan torna l’estimat com tórtora ferida
dibatent de goig ab prorrupeig dolcíssim
li canta amorosida l’estrofa del creyent.
Imatges
Imatge 1
Fragment del Diario de Gerona, 2 de febrer de 1908, amb una nota de societat referida a una Comunió celebrada al mas Artau.
DORA SANTAMARIA
Però a més de l’agricultura, també s’hi desenvolupaven petites indústries complementàries. Segons el cens d’activitats econòmiques, en el Padró de Matrícula Industrial d’aquell any hi consten, censades, 31 activitats, classificades en tres grups:
Industrials: botiga de venda de vi i aiguardent, bodega, carnisseria, botiga de ‘camisolines’, molí fariner i forn de rajols i teules.
Professions d’ordre civil: farmàcia
Arts i Oficis: fuster, carreter, ferrer, esclopeter i flequer.
Es distribuïen de la manera següent:
INDUSTRIA /ACTIVITAT Total Vilobí Salitja Sant Dalmai
| Botiga de vi i aiguardents | 4 | 2 | 1 | 1 |
| Bodega | 3 | 2 | 0 | 1 |
| Carnisseria | 1 | 1 | 0 | 0 |
| Botiga de “camisolines” | 1 | 1 | 0 | 0 |
| Fuster | 1 | 1 | 0 | 0 |
| Constructor de carros | 3 | 1 | 1 | 1 |
| Ferrer | 5 | 2 | 2 | 1 |
| Esclopeter | 1 | 1 | 0 | 0 |
| Flequer | 1 | 1 | 0 | 0 |
| Molí de farina | 4 | 2 | 1 | 1 |
| Forn de rajols | 1 | 1 | 0 | 0 |
| Farmàcia | 1 | 1 | 0 | 0 |
Ben segur que hi manca alguna activitat que, o bé no estava donada d’alta (potser seria el que avui en diem economia submergida), o bé no es va censar, però en el Padró de 1900 [vegeu la tosquija número 14 (octubre 1990)] hi consten a més a més: barber, dit també cirurgia, baster-corder, carboner, marxant o comerciant–negociant, paleta, sabater, sastre, teixidor i rellotger (a Salitja). Totes elles gairebé imprescindibles per a una societat i població rural d’inicis de segle xx.
L’Ajuntament seguia presidit per l’alcalde Manel Cornellà i Farrerós i, el Llibre d’Actes de les sessions de 1908, no ens aporta cap informació que pugui revelar el mínim interès del que i el com es gestionava la vida local.
El pressupost aprovat per l’any següent era de 4.624,25 pessetes i, com solia ser habitual, amb els ingressos no es cobria. Per tant, es va proposar augmentar els impostos.
Notícies sobre ‘Viloví’ l’any 1908
No entrarem en més detalls pel que fa al dia a dia del poble i ens pararem a observar el que la premsa gironina de l’època explicava del nostre municipi.
Hem fet una incursió en els diaris editats a Girona i hem rastrejat l’any 1908. Només en tres dels diaris que s’editaven en aquell moment hem trobat alguna referència al poble: Diario de Gerona, La Lucha i Lo Geronès. En tots tres, el topònim és ‘Viloví’ i hem pogut constatar que les referències són força escadusseres i, en general, recullen notícies de les que s’engloben en successos i en vida de societat.
N’és un exemple la notícia que trobem en dos dels diaris.
El diari La Lucha del dia 5 de febrer de 1908, pàg. 2, escrit en castellà i que ens permetem traduir: ‘Una veïna de Viloví ha denunciat haver estat víctima d’un robatori consistent en una escala de mà i 25 pessetes i es pensa que les autores del robatori han estat dues veïnes seves’.
En el Diario de Gerona del dia 6, pàg. 5, apareix la mateixa notícia i també utilitza el castellà, que traduïm: ‘A la veïna de Viloví Antònia Rovira Martell, aprofitant la seva absència, li varen robar de dins de casa seva una escala de mà i 35 pessetes i com que sospitava de la seva veïna, es va practicar un escorcoll i s’hi va trobar l’escala, però no les 35 pessetes’.
Podem observar que, en un dia ja s’havia descobert l’autora del robatori i que, també, en un dia, les pessetes han augmentat de 25 a 35. Una altra notícia sobre Vilobí, la va publicar el diari La Lucha el dia 3 de març, pàg. 7, que igualment es refereix a un altre robatori: ‘Al veí de Viloví, Joan Cisterna i Torrent, li varen robar, d’un camp dit can Tarré, una arada i una fanga, sense que se n’hagi descobert l’autor’.
Una altra, la recull el Diario de Gerona del dia 24 de març, pàg. 7, i fa referència a una detenció que també traduïm: ‘En el poble de Viloví va ser detingut Antonio Molina Requena, de 19 anys, que portava una navalla de 25 centímetres. Ha motivat la detenció el fet que se’l considerés autor del furt d’un tapaboques i una manta al veí de Fornells Joan Bonadona.’
També, el diari La Lucha del dia 28 de novembre, recull la detenció efectuada pels masovers del mas Aymerich d’un altre lladre, que anava ben armat i que va ser posat a disposició judicial: Així mateix, trobem informació en relació a fenòmens meteorològics. Així ho recull el Diario de Gerona del dia 7 d’abril, pàg. 6, i que hem transcrit literalment: ‘Lo que aquí (Girona) fué el domingo por la tarde una ligera granizada primero y breve pedrisco después, en Bescanó, Vilana, Anglés, La Sellera, Viloví y otros pueblos de aquella comarca fué terrible tormenta cuyos destrozos considerables sentirán más de una família. (...) Las piedras que caían eran del tamaño de una nuez (...). Según noticias de Viloví es donde más furiosamente dejó sentir sus efectos la tormenta, pues chimeneas, tejados, plantas, pajares, todo volaba y era destruído por la terrible fuerza del viento. Todas las cosechas, menos la de cereales, han sufrido en aquel punto daños de tal consideración que pueden considerarse totalmente perdidas.’
La vida social, o notes de societat, també les trobem recollides en la premsa. N’és un exemple la que recull el Diario de Gerona del dia 25 d’agost, pàg. 6, que traduïm del castellà:
‘A Vilobí han contret matrimoni la senyoreta Maria Campillo i de Almenara i el jove Joaquim Carbó i Vives. Enhorabona.’ Una altra notícia que recull també el Diario de Gerona, del dia 2 de setembre i molt sorprenentment, està íntegrament redactada en català, tot i que la resta de la pàgina i del diari és en castellà, fa referència a una festa de Primera Comunió que tingué lloc a la capella particular del mas Artau. La transcrivim textualment: ‘La família Artau, en sa capella del sagrat Cor de Jesús que té davant son mas en aquest terme, ha celebrat el passat diumenge 30 d’agost una solemnitat que mereix consignarse en aquestes planes’.
Descoberta del poeta P. Camps de Vilobí
Repassant la premsa, ens ha sorprès descobrir el nom d’un poeta relacionat amb Vilobí i del qual no en tenim cap coneixement. Signa el seu poema amb el nom de P. Camps de Vilobí. En concret, en el diari Lo Geronés del dia 28 de març, pàg. 3, s’hi publica un petit vers titulat ‘Plàcida’.
La sorpresa i curiositat ens ha portat a investigar i cercar en altres exemplars sobre qui podia ser aquest poeta, però només hem localitzat alguns poemes més, publicats en diferents edicions d’aquesta mateixa publicació, Lo Geronés: ‘Enyorívola’, ‘Reviscolança’ i ‘Verdaguer’. En un d’ells, ens revela que es tracta d’un vilobinenc, ja que signa Pau Camps, Viloví, gener de 1907.
Més sobre l’alcalde Manel Cornellà i Farrerós
I no podem acabar aquest cop d’ull a l’any 1908 sense recordar l’alcalde Manel Cornellà i Farrerós, el que escrivia discursos i els publicava a manera de pamflet o de pasquí.
Doncs bé, també la premsa gironina d’aquell any se’n va fer ressò i és que l’alcalde Cornellà, a més de llegir els seus discursos i d’escampar-los arreu, escrits en fulletons, comprovem com també se servia dels diaris per fer públiques les seves denúncies o comentaris sobre el que no li agradava.
Així ho demostra el diari La Lucha del dia 22 de febrer, pàgs. 2 i 3, i el del 18 de març, pàg. 3, en la columna dedicada a ‘Ecos de la Provincia’ i amb el subtítol ‘Desde Viloví’, l’alcalde Cornellà, per enèsima vegada, critica i no es talla ni un pèl parlant d’un tal senyor Cipriano, de Manel Comas i de Josep Corretger. El text, com la resta del diari, és en castellà.
Creiem que no cal entrar més en el tema del pamflets ja que en el llibre de la Festa Major de l’any passat en parlàvem abastament [vegeu l’article de Dora Santamaria publicat en el llibre de la festa major de l’any 2008, pàgs. 94-102]. Però sí que volem afegir uns comentaris al respecte: Hem trobat una gran coincidència formal entre l’escrit datat el dia 1 de març de 1936, d’en Cornellà (publicat al llibre de l’any passat), i el ban històric que va publicar el president Francesc Macià per a proclamar la República Catalana, el 14 d’abril de 1931, que va ser imprès cuita corrents, atesa la situació política del moment. No deu ser casual la similitud, de fet l’alcalde Cornellà es declarava un fervent seguidor de Macià i de la República.
L’altre comentari és sobre els pamflets. A la ciutat de Roma, al barri antic i a tocar de la plaça Navona, hi podem trobar una placeta amb el nom de Pasquino, que l’agafa de l’estàtua de ‘Pasquino’. És tracta d’un tors escultòric mutilat, de l’època del Renaixement, que ha quedat batejada amb aquest nom perquè, en el seu pedestal, era i és, encara avui, el lloc on els ciutadans enganxaven els seus escrits satírics anònims criticant el Papa i la política vaticana, els governants, etcètera.
La gran diferència és que els pasquins són escrits anònims i en canvi els escrits d’en Manel Cornellà anaven ben
signats per ell mateix.
Quadres
Quadre 1
En aquesta pàgina reproduïm uns versos, publicats originàriament en el diari Lo Geronés, d’un poeta de primers del segle xx relacionat amb Vilobí i del qual no en teníem cap coneixement. Signa els seus poemes amb el nom de P. Camps de Vilobí. N’hem mantingut el text original, sense revisar-lo segons amb la normativa de la llengua catalana actual.
Plàcida
La jove menestral! llevantse dematí
feinera va endressant la llar ab polidesa;
els mobles novensans
segueix ab un llens fi
car són els muts espectres
de dolsa ubrïaguesa.
Segueix tota la cambra
per aspirà ‘l perfum
del goig fruït suament
que encara l’ acarona;
allunya ‘Is raigs de sol
tement que l’àuria llum
li robi ‘l dols encís
que aitals recorts li dóna.
Sent rebrollà en son cor
potents esplets de vida;
sentintse assadollada d’afecte süavíssim
ja l’hora dels misteris
espera ab goig creixent...
quan torna l’estimat com tórtora ferida
dibatent de goig ab prorrupeig dolcíssim
li canta amorosida l’estrofa del creyent.
Imatges
Imatge 1
Fragment del Diario de Gerona, 2 de febrer de 1908, amb una nota de societat referida a una Comunió celebrada al mas Artau.
DORA SANTAMARIA
COSES D’ABANS I D’ARA
Al final s’hi reunien bastants veïns i la corporació municipal pensà en l’agutzil i la seva trompeta per donar a conèixer les novetats que podien afectar la bona marxa del poble.
Era una trompeta que avui en diríem una eina de múltiple ús: el mateix servia per anunciar els bans del batlle, per avisar quan es calava foc, o quan venien peix a la plaça. Eren èpoques anteriors a l’arribada del ‘Viu’, amb la seva bicicleta i el ‘peix que belluga’.
Aquesta trompeta la va fer sonar molts anys en Joan Borrell, conegut per Joan ‘Rodó’, abans de traspassar-la al seu fill en ‘Pepet’, que l’any passat ens va deixar. Doncs bé, aquesta trompeta també servia per anunciar la Festa Major que, sense pregó, començava amb una neteja de carrers pel mateix Joan ‘Rodó’ i en ‘Pepet’ amb una carreta tirada per una vaca per recollir la brossa.
Per això se’ns ha acudit aquesta composició, associant el balcó de la plaça de Vilobí amb les columnes d’ordre dòric de l’Acròpoli d’Atenes.
© JOAQUIM PUIGVERT I PASTELLS
VILOBÍ, SALITJA: DE DOS EN FAN UN
La frase ben feta al parlar dels pobles del municipi de Vilobí d’Onyar sempre és: Vilobí, Salitja i Sant Dalmai, i aquesta forma no és pas endebades: correspon a l’ordre en què es varen anar integrant; Vilobí ja hi era, al 1847 hi afegeixen Salitja i al 1906 Sant Dalmai.
El fet administratiu d’ajuntar pobles per fer municipis més grans no és pas propi de Vilobí ni molt menys. Ben aviat farà 200 anys en què la Constitució de 1812 ordenava l’estat en Províncies, Partits Judicials i Municipis; era una distribució molt calcada de França i s’havia instituït que quasi cada Poble (que moltes vegades era sinònim de Parròquia) era un Municipi propi.
En els nostres verals, hi havia els municipis de Salitja, Sant Dalmai, Brunyola, Sant Martí Sapresa, Santa Coloma de Farners, Castanyet, Riudarenes, L’Esparra, Vallcanera, Caldes de Malavella, Franciac, Riudellots, Aiguaviva, Estanyol; adoneu-vos que tots els pobles eren parròquies i municipis.
Però arriba l’any 1845 en què fan una llei municipal nova, que entre altres coses diu que els alcaldes seran nomenats pel Govern i actuaran com a delegats del Govern i com a administradors del municipi, mentre que els regidors municipals seran elegits entre els censats a cada municipi i només poden votar els que paguen uns mínims impostos; per tant es començaran a fer llistes dels habitants de cada municipi, però només serà dels que tenen dret a vot.
L’article 70 d’aquesta llei municipal del 1845, entre altres coses diu que: ‘Se conservaran todos los Ayuntamientos que hoy existen en poblaciones de más de 30 vecinos. Los de menor vecindario se agregaran a otros, o reuniéndose entre si formaran nuevos Ayuntamientos’. Ara bé: veí no era una sola persona, per aquesta llei veí vol dir cap de família, es comptava que cada veí eren 5 persones; havien promitjat les famílies de 5 persones cada una. Pel que fa a Vilobí, l’any 1849, hi ha registrats 56 veïns que són 338 habitants, i per Salitja tenim que també l’any 1849 hi ha 26 veïns que són 90 habitants, veiem que en aquest cas la mitjana d’habitants per família és de quasi 4 persones i que en el cas de Vilobí eren 6 habitants per família. Aquestes dades les hem tret del Diccionari de Madoz, que es un compendi de tots els pobles de l’estat espanyol fet l’any 1849.
Per tant, i anant seguint el que diu l’article 70 de la llei, primer de tot que cal fer agregacions que sempre siguin del mateix partit judicial, per exemple Estanyol no podia esser de Vilobí perquè era del partit de Girona, i calia que sempre fossin del mateix partit; que cal que es tingui present que hi hagi camins per anar al poble que sigui cap del Municipi, que siguin a prop i que ja hi hagi relacions entre els pobles veïns a agregar, que no quedin gaire lluny, que el resultat segui de més de 30 veïns, que siguin del mateix partit judicial, etcètera. Pel que fa el cas de Vilobí, del partit judicial de Santa Coloma de Farners i segons es llegeix en el Butlletí Provincial del 12 de juny de 1945, a Madrid han manat que es formi el Municipi de Vilobí, amb els pobles de Vilobí, Salitja, Sant Dalmai, Sant Martí Sapresa i Brunyola.
Queda clar que des de Madrid no coneixen prou bé el territori, tot i que aquest enunciat compleix els requisits de la llei: ajunten en un poble gran els que no arriben a 30 veïns, estan situats a prop, estan ben comunicats i tenen relacions entre ells —i si no es així, des de Madrid ho suposaven—; pel cas de les comunicacions sí que ho sabien i era cert: està molt ben documentat el camí carreter que va d’Anglès a Caldes i Vidreres i que passa per Vilobí, seguint des del Mas Lluners per tota vora d’Onyar fins gairebé el poble de Vilobí; aquí ja plegava de vorejar el riu i seguint en direcció a Franciac ja era a Caldes.
Una reordenació del territori d’aquesta envergadura i feta des de Madrid segur que va portar molts problemes, i segur que els alcaldes dels pobles que s’havien d’ajuntar o d’integrar en d’altres degueren fer moltes visites al governador de l’època. En el cas que estem parlant, les possibilitats de fer-hi al∙legacions (i que, si se’n van fer, no he trobat escrites) varen representar que en el Butlletí de la Província de Girona del 20 de juny de 1846 ja hi ha hagut canvis molt substancials a la proposta del 1845. Ja no es forma un Municipi amb cinc agregacions; es proposa que Brunyola sigui Municipi amb l’annexió de Sant Martí Sapresa i Sant Dalmai; i que a Vilobí només s’hi afegeixi Salitja. Com veieu les coses es proposen, si fa no fa queden com ara: dos municipis, un Brunyola amb Sant Martí, i l’altre Vilobí amb Salitja; Sant Dalmai que primer era a Brunyola, el 1906 passa a Vilobí.
Les coses van agafant forma, i en aquest cas quedarà així, però encara hi ha un nou període per reclamar o al∙legar segon convingui; i de manera definitiva en el Butlletí del 14 d’abril de 1847 es publiquen les llistes per cada Partit Judicial en què es fixa el poble que queda com a cap de districte o de Municipi, els pobles o el poble que s’afegeix i la categoria que tenia abans; en el cas de Salitja era considerat ‘lugar’, per tant era un Municipi o Districte abans d’afegir-lo a Vilobí. Com que en el Butlletí del 14 d’abril de 1847 es dóna per acabat el procés iniciat d’acord amb l’article 70 de la llei del 8 de gener de 1845 i publicada en el Butlletí provincial del 12 de juny de 1847, es pot dir que aquest any 2009 fa 162 anys de l’annexió forçosa del Municipi de Salitja al Municipi de Vilobí.
Els habitants de Salitja tenien i encara tenen, sobretot si són dels antics, dels de tota la vida, el concepte de què ells són un Poble, i que està molt ben documentat, i que ésser Poble vol dir ésser independent dels pobles del costat, i que aquesta independència la varen perdre per una imposició de Madrid. Per exemple encara avui en dia queda una pedra fita de terme municipal en què es llegeixen en cada una de les tres cares els noms dels Municipis: Salitja (per tant era un municipi amb límits termenats segons els usos i mesuraments de l’època), Aiguaviva, Bescanó.
Aquesta pedra fita de terme està situada al cantó nord de La Crosa, prop d’on ara hi ha el cartell indicador de canvi de comarca, al peu de l’antic camí de Salitja a Estanyol per entroncar amb el Camí Ral de Girona a Vic (aquest passava pel Pla d’Estanyol).
Que Salitja era un Municipi i que per llei va deixar d’ésser-ho, segur que els va recar i molt; penseu que l’any 1847 ja tenen molt ben entès que administrativament no són Municipi ja que esta documentat el senyor Maset com a alcalde pedani (la forma ‘pedani’ fa referència a quan s’és responsable d’una entitat local menor) de Salitja, per tant, vol dir que ja eren agregats a Vilobí; però el seu sentit de Poble i Municipi propi es manifesta en el fet que compren una casa a la plaça per fer-hi la seu del seu Ajuntament i fer-hi les sessions del Comú de Salitja.
Podríem dir que la seva dignitat de Poble i Municipi es manifesta demostrant que tenen poder i capacitat per tenir casa pròpia de l’Ajuntament (que per llei ja no és) i del Comú, que són els veïns censats i elegits (Ajuntament actual). Com que no arriben a 30 veïns la llei els obliga a deixar d’ésser Municipi, però demostren que tenen dignitat i capacitat d’ésser-ho i ho demostren comprant un casa que seria la seu del Comú o Ajuntament. És a dir: no els deixen ésser-ho, però són un Poble i un Municipi digne i lliure, un municipi termenat i amb edifici municipal propi. Aquesta dignitat de Poble i aquest desig de llibertat és un sentiment que molts salitgencs encara senten i tenen, i això que fa 162 anys que els ho varen treure. Penseu en com es diu el grup que munta la Festa de la Botifarra dolça: Els Indeps.
Imatges
Imatge 1
Butlletí Oficial de la Província de Girona del 12 de juny de 1845 en què es desenvolupa l’article 70 de la llei que suprimeix els municipis petits.
Imatge 2, en aquest mateix Butlletí es disposa els cinc pobles que passaran a formar el nou municipi de Vilobí.
Imatge 3
En el Butlletí del 20 de juny de 1846 es diu clarament que els districtes municipals de menys de 30 veïns quedaran suprimits, agregant-se a un altre districte més gran.
Imatge 4
En el Butlletí del 20 de juny de 1846 ja no s’agreguen els 5 pobles, es desdiuen del que havien previst un any abans.
Imatge 5
Ordre d’elecció de ‘concejals’ o regidors per cada poble un cop agrupat amb el que pugui haver resultat.
Imatge 6
En el Butlletí del 14 d’abril de 1847 es publica la relació definitiva del municipis existents una cop fetes les agrupacions.
Imat 7
En el cas de Brunyola agafa Sant Dalmai i Sant Martí.
Imatge 8
I en el cas de Vilobí només afegeix Salitja.
LLUÍS BALL-LLOSERA I POL
El fet administratiu d’ajuntar pobles per fer municipis més grans no és pas propi de Vilobí ni molt menys. Ben aviat farà 200 anys en què la Constitució de 1812 ordenava l’estat en Províncies, Partits Judicials i Municipis; era una distribució molt calcada de França i s’havia instituït que quasi cada Poble (que moltes vegades era sinònim de Parròquia) era un Municipi propi.En els nostres verals, hi havia els municipis de Salitja, Sant Dalmai, Brunyola, Sant Martí Sapresa, Santa Coloma de Farners, Castanyet, Riudarenes, L’Esparra, Vallcanera, Caldes de Malavella, Franciac, Riudellots, Aiguaviva, Estanyol; adoneu-vos que tots els pobles eren parròquies i municipis.
Però arriba l’any 1845 en què fan una llei municipal nova, que entre altres coses diu que els alcaldes seran nomenats pel Govern i actuaran com a delegats del Govern i com a administradors del municipi, mentre que els regidors municipals seran elegits entre els censats a cada municipi i només poden votar els que paguen uns mínims impostos; per tant es començaran a fer llistes dels habitants de cada municipi, però només serà dels que tenen dret a vot.
L’article 70 d’aquesta llei municipal del 1845, entre altres coses diu que: ‘Se conservaran todos los Ayuntamientos que hoy existen en poblaciones de más de 30 vecinos. Los de menor vecindario se agregaran a otros, o reuniéndose entre si formaran nuevos Ayuntamientos’. Ara bé: veí no era una sola persona, per aquesta llei veí vol dir cap de família, es comptava que cada veí eren 5 persones; havien promitjat les famílies de 5 persones cada una. Pel que fa a Vilobí, l’any 1849, hi ha registrats 56 veïns que són 338 habitants, i per Salitja tenim que també l’any 1849 hi ha 26 veïns que són 90 habitants, veiem que en aquest cas la mitjana d’habitants per família és de quasi 4 persones i que en el cas de Vilobí eren 6 habitants per família. Aquestes dades les hem tret del Diccionari de Madoz, que es un compendi de tots els pobles de l’estat espanyol fet l’any 1849. Per tant, i anant seguint el que diu l’article 70 de la llei, primer de tot que cal fer agregacions que sempre siguin del mateix partit judicial, per exemple Estanyol no podia esser de Vilobí perquè era del partit de Girona, i calia que sempre fossin del mateix partit; que cal que es tingui present que hi hagi camins per anar al poble que sigui cap del Municipi, que siguin a prop i que ja hi hagi relacions entre els pobles veïns a agregar, que no quedin gaire lluny, que el resultat segui de més de 30 veïns, que siguin del mateix partit judicial, etcètera. Pel que fa el cas de Vilobí, del partit judicial de Santa Coloma de Farners i segons es llegeix en el Butlletí Provincial del 12 de juny de 1945, a Madrid han manat que es formi el Municipi de Vilobí, amb els pobles de Vilobí, Salitja, Sant Dalmai, Sant Martí Sapresa i Brunyola.
Queda clar que des de Madrid no coneixen prou bé el territori, tot i que aquest enunciat compleix els requisits de la llei: ajunten en un poble gran els que no arriben a 30 veïns, estan situats a prop, estan ben comunicats i tenen relacions entre ells —i si no es així, des de Madrid ho suposaven—; pel cas de les comunicacions sí que ho sabien i era cert: està molt ben documentat el camí carreter que va d’Anglès a Caldes i Vidreres i que passa per Vilobí, seguint des del Mas Lluners per tota vora d’Onyar fins gairebé el poble de Vilobí; aquí ja plegava de vorejar el riu i seguint en direcció a Franciac ja era a Caldes. Una reordenació del territori d’aquesta envergadura i feta des de Madrid segur que va portar molts problemes, i segur que els alcaldes dels pobles que s’havien d’ajuntar o d’integrar en d’altres degueren fer moltes visites al governador de l’època. En el cas que estem parlant, les possibilitats de fer-hi al∙legacions (i que, si se’n van fer, no he trobat escrites) varen representar que en el Butlletí de la Província de Girona del 20 de juny de 1846 ja hi ha hagut canvis molt substancials a la proposta del 1845. Ja no es forma un Municipi amb cinc agregacions; es proposa que Brunyola sigui Municipi amb l’annexió de Sant Martí Sapresa i Sant Dalmai; i que a Vilobí només s’hi afegeixi Salitja. Com veieu les coses es proposen, si fa no fa queden com ara: dos municipis, un Brunyola amb Sant Martí, i l’altre Vilobí amb Salitja; Sant Dalmai que primer era a Brunyola, el 1906 passa a Vilobí.
Les coses van agafant forma, i en aquest cas quedarà així, però encara hi ha un nou període per reclamar o al∙legar segon convingui; i de manera definitiva en el Butlletí del 14 d’abril de 1847 es publiquen les llistes per cada Partit Judicial en què es fixa el poble que queda com a cap de districte o de Municipi, els pobles o el poble que s’afegeix i la categoria que tenia abans; en el cas de Salitja era considerat ‘lugar’, per tant era un Municipi o Districte abans d’afegir-lo a Vilobí. Com que en el Butlletí del 14 d’abril de 1847 es dóna per acabat el procés iniciat d’acord amb l’article 70 de la llei del 8 de gener de 1845 i publicada en el Butlletí provincial del 12 de juny de 1847, es pot dir que aquest any 2009 fa 162 anys de l’annexió forçosa del Municipi de Salitja al Municipi de Vilobí.Els habitants de Salitja tenien i encara tenen, sobretot si són dels antics, dels de tota la vida, el concepte de què ells són un Poble, i que està molt ben documentat, i que ésser Poble vol dir ésser independent dels pobles del costat, i que aquesta independència la varen perdre per una imposició de Madrid. Per exemple encara avui en dia queda una pedra fita de terme municipal en què es llegeixen en cada una de les tres cares els noms dels Municipis: Salitja (per tant era un municipi amb límits termenats segons els usos i mesuraments de l’època), Aiguaviva, Bescanó.
Aquesta pedra fita de terme està situada al cantó nord de La Crosa, prop d’on ara hi ha el cartell indicador de canvi de comarca, al peu de l’antic camí de Salitja a Estanyol per entroncar amb el Camí Ral de Girona a Vic (aquest passava pel Pla d’Estanyol).Que Salitja era un Municipi i que per llei va deixar d’ésser-ho, segur que els va recar i molt; penseu que l’any 1847 ja tenen molt ben entès que administrativament no són Municipi ja que esta documentat el senyor Maset com a alcalde pedani (la forma ‘pedani’ fa referència a quan s’és responsable d’una entitat local menor) de Salitja, per tant, vol dir que ja eren agregats a Vilobí; però el seu sentit de Poble i Municipi propi es manifesta en el fet que compren una casa a la plaça per fer-hi la seu del seu Ajuntament i fer-hi les sessions del Comú de Salitja.
Podríem dir que la seva dignitat de Poble i Municipi es manifesta demostrant que tenen poder i capacitat per tenir casa pròpia de l’Ajuntament (que per llei ja no és) i del Comú, que són els veïns censats i elegits (Ajuntament actual). Com que no arriben a 30 veïns la llei els obliga a deixar d’ésser Municipi, però demostren que tenen dignitat i capacitat d’ésser-ho i ho demostren comprant un casa que seria la seu del Comú o Ajuntament. És a dir: no els deixen ésser-ho, però són un Poble i un Municipi digne i lliure, un municipi termenat i amb edifici municipal propi. Aquesta dignitat de Poble i aquest desig de llibertat és un sentiment que molts salitgencs encara senten i tenen, i això que fa 162 anys que els ho varen treure. Penseu en com es diu el grup que munta la Festa de la Botifarra dolça: Els Indeps.Imatges
Imatge 1Butlletí Oficial de la Província de Girona del 12 de juny de 1845 en què es desenvolupa l’article 70 de la llei que suprimeix els municipis petits.
Imatge 2, en aquest mateix Butlletí es disposa els cinc pobles que passaran a formar el nou municipi de Vilobí.
Imatge 3
En el Butlletí del 20 de juny de 1846 es diu clarament que els districtes municipals de menys de 30 veïns quedaran suprimits, agregant-se a un altre districte més gran.Imatge 4
En el Butlletí del 20 de juny de 1846 ja no s’agreguen els 5 pobles, es desdiuen del que havien previst un any abans.
Imatge 5
Ordre d’elecció de ‘concejals’ o regidors per cada poble un cop agrupat amb el que pugui haver resultat.
Imatge 6
En el Butlletí del 14 d’abril de 1847 es publica la relació definitiva del municipis existents una cop fetes les agrupacions.
Imat 7
En el cas de Brunyola agafa Sant Dalmai i Sant Martí.
Imatge 8
I en el cas de Vilobí només afegeix Salitja.
LLUÍS BALL-LLOSERA I POL
LA GUERRA DES DE CASA
La importància de la guerra civil espanyola a la nostra societat és indiscutible. Encara avui dia es discuteix al Parlament d’Espanya si cal recuperar la memòria històrica i com fer-ho. Dintre i fora de les instàncies institucionals, des de la historiografia s’han estudiat i repassat abastament els esdeveniments d’aquells dies, les seves causes i les seves conseqüències. La guerra va ser, a més a més, una experiència crucial per tots aquells que hi van participar d’una o altra manera. No hem d’oblidar, però, que als pobles, i a Vilobí també, s’hi va viure una altra cara de la guerra: la dels que s’hi van quedar per una raó o una altra.Quan la Guerra Civil va esclatar, es van mobilitzar un seguit de quintes que incloïen joves i adults en edat productiva, de manera que a les poblacions només hi van quedar nens, dones i gent gran (o de mitjana edat per amunt). I al mateix temps que els pobles es buidaven els boscos s’omplien, ja que molts dels anomenats ‘desertors’ s’hi van anar a amagar cercant refugi i protecció. Els desertors van entrar a formar part d’aquesta categoria per diferents causes. Alguns eren afins a la ideologia de l’Alçament i temien per la seva vida enmig d’un conflicte armat en què el govern legítim era roig. Altres, eren simplement gent en edat de formar part d’una lleva però no volien incorporar-se a files ja sigui per desafecció al conflicte i les seves causes o, purament, per por.
Els protagonistes que hem entrevistat
Per saber més d’aquest període ens hem entrevistat amb diferent gent que va viure aquells anys en diferents situacions. En Ramon Pla i l’Angelina Esteve van viure aquesta situació entre la infància tardana i la primera adolescència. A ells els va tocar descobrir com és una guerra en un poble com el nostre. En Ramon Martorell i l’Àngela Vila (de can Feixes) estaven casats i tenien una criatura petita quan va esclatar la guerra. Ells van patir-la en un ambient de pagès, igual que en Miquel Negre i la Consol Pla de can Pujol de Sant Dalmai. Tot i que aquests darrers no estaven casats i eren més petits, també ens han aportat dades molt útils sobre com va ser aquesta experiència.
En aquest article no hem pretès fer un recull exhaustiu de totes les dades aportades i de tot el que se’ns ha explicat.
Hem recollit aquelles informacions que van sotragar el municipi com la mort d’Emili Palagós, mestre de Sant Dalmai, la crema de l’església de Vilobí o l’entrada dels ‘nacionals’.
La crema d’eglésies
Avui dia estem acostumats a treballar i viure enmig d’un flux d’informació constant actualitzat minut a minut. El primer que xoca quan investiguem sobre el que va passar entre el 36 i el 39 és que la informació, en aquells dies, no fluïa ni amb la mateixa velocitat ni exactitud que ara. La incertesa provocada per la manca d’informació referent a parents i amics desplaçats al front era una constant amb la qual tothom va haver d’aprendre a viure. En aquest context, tothom havia de treure les seves pròpies conclusions en base a la informació i experiència disponibles.
Els efectes de la declaració de guerra van ser varis. Per una banda, va començar el racionament dels productes essencials als pobles. La idea és que en una economia de guerra tot és valuós i tothom cal que aporti el que pugui i el que tingui per la causa. El racionament estava a l’ordre del dia i compartia protagonisme amb una economia de subsistència a base de productes que cadascú recollia o cultivava al seu hort. Els que tenien la possibilitat de cultivar alguna cosa no van passar-ho tan malament com els altres, i en això hi estan d’acord tothom amb qui hem parlat.
El centre logístic del racionament era l’església, que es va convertir en una mena de magatzem. L’Angelina ens explica que al lloc on hi ha el Sant Crist hi havia l’aprovisionament de licors, a la pica baptismal hi havia una carnisseria i la sagristia es feia servir per guardar-hi granes, blat i blat de moro. Abans de fer-la servir com a magatzem, però, l’església va patir un incendi que, en ‘Ramon Sastre’ no atribueix directament a la gent d’esquerres, sinó a un grup de ‘curts de gambals’ que actuaven per imitació del que havia passat en altres llocs i sense rumiar gaire. Al mateix temps que l’església es convertia en el centre de racionament, i aprofitant l’avinentesa, a la plaça de l’església hi va aparèixer un incipient mercat, sobretot d’intercanvi, en el qual s’hi podien trobar alguns productes de primera necessitat.
La crema de l’església estava molt en consonància amb la crema d’altres figures de sants, verges, crists i tota mena d’imaginari sagrat. Els ciutadans de Vilobí, i de tot arreu, eren obligats a portar aquestes imatges a l’Ajuntament, que al seu torn eren els encarregats de desfer-se’n, cremant-les o destruint-les. Va ser així com es van cremar el retaule de Santa Margarida i moltes altres imatges, el valor artístic de les quals desconeixem, perquè simplement no ens han arribat.
La guerra va propiciar situacions de gran injustícia i ja hi va haver qui fins i tot hi va guanyar. En Ramon Martorell ens comenta com a la seva família li van prendre la casa aprofitant que per un període de tres mesos el van retenir a la presó de Girona. La seva dona, l’Àngela, l’anava a veure a peu o amb el ‘Xiquitín’ i li feia arribar el que bonament podia: un tall de botifarra amagat a la màniga de la camisa o alguna cosa que li fes la vida menys carregosa... Durant aquest període de temps el propietari de la casa on vivien com a masovers va aprofitar per desallotjar-los, i van haver d’anar-se’n a casa dels pares de l’Àngela, a Brunyola, on van acabar de passar-hi la resta de la guerra perquè cap de les accions administratives que van iniciar va servir per solucionar el tema.
Els assassinats del senyor Palagós i de mossèn Joan
A banda d’aquest fet puntual que els seus protagonistes, malgrat tot, recorden amb amargura, al poble s’hi van produir altres esdeveniments que van marcar poderosament els records dels entrevistats. Entre ells, destaca l’assassinat del professor de Sant Dalmai Emili Palagós.
El senyor Palagós era una persona fortament vinculada a la República i als seus valors, i ocupava càrrecs de responsabilitat a l’Ajuntament. A banda de què com a mestre Miquel Negre el recorda com una molt bona influència en la seva vida, com a polític va instaurar normes com ara l’haver de provar el que es menjava cada setmana, per exemple, portant a l’Ajuntament una pota de conill si se n’havia matat un, una cresta de pollastre si se n’havia cuit un, etcètera. Aquesta mesura tan sorprenent avui dia complementava el que ja s’ha dit respecte el racionament i obeïa a l’afany de la República de controlar l’activitat dels seus ciutadans en un estat de guerra com era aquell. El fet més destacat i recordat respecte del senyor Palagós, però, va ser la seva tràgica mort en mans de tres sicaris encaputxats que el van esperar un dia abans d’anar a classe i que el van matar a trets, incloent-hi un tret de gràcia.
Aquell fet va marcar la vida civil del municipi profundament, donat el rol que mantenia en el poble Emili Palagós.
A l’altra banda ideològica, un assassinat molt recordat va ser el de mossèn Joan, un capellà retirat que vivia a la plaça vella (a l’actual ca l’Herminia) amb les anomenades ‘Annetes’, dues germanes seves i una cosina que li feien de majordomes. El van anar a buscar i el van obligar a cavar un forat al pas llarg que havia de ser la seva tomba un cop el van matar d’un tret.
A banda de fets tan excepcionals com aquests, durant la guerra la vida a Vilobí va continuar aferrant-se tant com podia a una rutina difícil de mantenir. No hi havia serveis religiosos, ni festes d’aquest tipus (ni Nadal, ni Setmana Santa....), i fins i tot les celebracions ciutadanes, com ara els balls d’abans de la guerra a Can Sagrera i a la Societat, van desaparèixer. Sí, en canvi, que es va continuar fent classes per als nens i nenes (separadament).
Amagats al bosc
Un altre dels efectes de la declaració de guerra va ser l’aparició dels anomenats ‘desertors’ que es van amagar, tal com hem dit, als boscos per diferents motius. Tant el matrimoni Martorell-Vila com el matrimoni Negre-Pla ho van viure en primera persona perquè es trobaven amb els que s’hi amagaven constantment.
La vida als boscos era molt dura i les condicions climatològiques que calia suportar eren, tot sovint, extremes. La gent de les cases de pagès, però, molt sovint intentaven ajudar aquests refugiats sense tenir en compte el color que representaven i fixantse, únicament, en la tragèdia humana a la qual posaven cara. Així, no era estrany que sovint els ‘desertors’ trobessin una ajuda en forma de provisions o d’aixopluc entre els veïns de les cases de pagès. Aquest fet ens porta a pensar en la poca politització que tenia el conflicte quan s’analitzava a nivell de les relacions personals que hi havia entre coneguts del mateix poble. Sí que hi havia personatges amb un perfil polític molt clar i marcat, però en la gran majoria de la població aquest fenomen no era tan clar.
La majoria dels entrevistats han estat d’acord que els rojos van matar gent només perquè fossin propietaris, rics o catòlics, i no per haver intervingut al conflicte en cap sentit. De la mateixa manera, però, els ‘nacionals’ van eliminar o obligar a exiliar molta gent pel simple fet de no haver-se oposat als rojos... En fi, que d’injustícies, com ja molt bé sabem, en van fet gent de tots dos bàndols, i les entrevistes que hem fet així ens ho confirmen. El mateix Ramon Martorell va viure un temps amagat al bosc i des d’allà va presenciar com els soldats anaven a casa seva buscant menjar, aviram, hortalisses o el que poguessin arreplegar. Aquests fets es van anar generalitzant i sovintejant cap al final del conflicte i van prendre una cruesa especial durant la retirada dels rojos un cop van donar la guerra per perduda. En la seva fugida cap a França agafaven i ‘requisaven’ tot el que podien que creien que tenia utilitat o valor, i també va ser quan les seves amenaces es van radicalitzar.
Tot i així, entre els entrevistats ningú va haver de lamentar esdeveniments tràgics que acabessin amb la vida de familiars. La Consol Pla, que aleshores vivia a prop del Camí Ral de Barcelona (actual n-II) recorda els intercanvis de trets de metralladora, canonades des de tancs i els atacs aeris sobre posicions enemigues d’ambdós bàndols al llarg de la carretera, que era una via d’escapament de primer ordre.
L’entrada dels ‘nacionals’
Durant la retirada dels rojos es va produir un altre dels fets que van marcar més profundament als nostres entrevistats: la voladura dels ponts. Efectivament, per entorpir l’accés a les tropes en retirada, els republicans anaven dinamitant tots els ponts que trobaven al seu pas amb l’objectiu de guanyar temps. L’Angelina i en Ramon Pla recorden perfectament el so de l’explosió quan es va volar el pont de l’Onyar a la carretera de Santa Coloma, és a dir, el de l’Empalme, de manera que l’explosió no devia pas ser petita. També es van volar, ens diu la Consol Pla, els ponts sobre l’Onyar al Camí Ral, al Riudevilla i el Cric.
En canvi, es van deixar intactes els ponts del Gravolosa i el que hi ha sobre l’Onyar al pas llarg (tots dos fets el 1932). En Ramon Pla, però, ens explica que per aquest darrer pont ja hi havia fins i tot la dinamita posada, però que a última hora no la van fer explotar. Tot i que desconeixem els motius d’aquest desenllaç, sí que és possible que encara hi hagi la dinamita allà.
I després de la retirada dels rojos, l’arribada dels ‘nacionals’. A Vilobí van entrar els ‘nacionals’ el dia 5 de febrer de 1939. La nit abans ja corrien rumors que l’endemà les tropes de Franco entrarien al poble i molta gent va anar a passar la nit a fora temorosos del que podien fer aquestes tropes en entrar al poble. A diferència de Sils i Riudarenes, però, a Vilobí no hi van entrar els temuts ‘moros’, sinó soldats de lleva regulars.
L’entrada, que es va produir venint des de Riudarenes i les Comes, no va registrar cap incident ni resistència, amb la qual cosa el dia 5 l’actual carrer Madrenys i la plaça Nova es van omplir de soldats, mules, tanquetes i tancs ‘nacionals’. No es recorda que entressin en una formació especial ni en desfilada...: segurament aquest era un recurs que es guardava per a poblacions més grans o significatives.
L’únic fet que va trencar aquesta aparent tranquil∙litat va ser l’ametrallament aeri que van patir les tropes ‘nacionals’ quan estaven formades a la plaça Nova. L’avió dels republicans va obligar els soldats a tirar-se a terra, i no ens consta que deixés darrera seu ni cap ferit ni cap mort.
L’ensurt, però, va ser general. L’Angelina ens explicava com el seu pare va obligar les seves germanes i a ella mateixa, que contemplaven els soldats des del balcó de cal Tet Esclopaté, a entrar cap a casa per posar-se a cobert de l’atac.
Ja hem avisat al principi de l’article que no tenim cap pretensió d’exhaustivitat en el tractament d’aquesta informació i, molt menys, de rigor científic. Deixarem l’estudi de la història per als que en saben de veritat. De tota manera, esperem haver contribuït una mica a salvar, a rescatar i a posar en valor les experiències d’aquelles persones que van viure la guerra civil des de casa seva. I si hi ha un missatge que tothom ens ha repetit és que val més que la guerra no torni, perquè no van ser ni bons temps ni una bona experiència. Ens quedarem amb això (a risc de què avui en dia sembli massa obvi, poc rellevant o moralitzant), i acabarem l’article agraint-los a ells i a les seves famílies la paciència i el temps que ens han dedicat perquè sapiguem una mica més del passat del nostre poble i del nostre país.
Quadres
1.- Cronologia de les entrevistes
A Ramon Pla ‘Ramon Sastre’ (07/07/2009)
A Francisco ‘Xicu’ Rovira (11/07/2009)
A Ramon Martorell i Àngela Vila (Can Feixes) (11/07/2009)
A Angelina Esteve (14/07/2009)
2.- Un llenguatge que ja no se sent
Un dels efectes ‘col∙laterals’ d’haver fet les entrevistes a persones ja grans ha estat el poder entrar en contacte directe amb la seva manera d’expresar-se i de parlar un català molt particular. Ens han sobtat algunes expresions com ara:
‘Desertons’: per referir-se als ‘desertors’.
‘Fer més badalls que rots’: una expressió curiosa per indicar que durant la guerra es va passar molta gana.
‘Fer una bona trabuc’: així ens van indicar el so eixordador i potent de les explosions de les voladures dels ponts.
3.- Un dipòsit de benzina
Un detall no sabem si simpàtic o temerari que ens van explicar va ser l’existència d’un dipòsit de benzina que es va instal∙lar al garatge de can Martí Pereferrer (actualment el número 14 del carrer de Sant Josep). Aquesta benzina s’apilonava en bidons que arribaven al sostre i servia per als avions de l’aeròdrom de Cervià. Ens crida l’atenció el fet que només dos homes vigilaven aquest magatzem i que les mesures de seguretat eren totalment inexistents. En Ramon Pla i l’Angelina encara es posen les mans al cap de pensar què hagués passat si allà hi hagués caigut un ‘misto’..., per no dir una bomba! Alguns bidons, a més, tenien pèrdues, cosa que la gent aprofitava per anar a omplir ampolles a les quals s’hi posava un ble i així tenien llum a la nit.
Quan els rojos es van retirar, una part de la benzina encara va quedar al magatzem perquè no se la van poder endur tota.
Fotos
Foto 1
En Ramon Martorell i l’Àngela Vila (de can Feixes)
Foto 2
Angelina Esteve. En una paret de la plaça de l’Església encara es conserva una argolla, testomoni de quan s’hi havia fet mercat.
Foto 3
En Ramon Pla, ‘Ramon Sastre’
Fotos 4
Francisco ‘Xicu’ Rovira
Foto 5
En Miquel Negre i la Consol Pla (de can Pujol de Sant Dalmai), amb Josep Borrell (el de l’esquerra) i Josep Negre Pla (el segon per la dreta).
JOSEP BORRELL I BUENO
LA PUBILLA I L’HEREU 2009
Les votacions per a elegir la pubilla i l’hereu 2009 de Vilobí d’Onyar es faran durant el divendres, dia 11 de setembre.De 10.00 h a 13.00 h
Es disposarà l’urna per primera vegada entre les 10.00h a 13.00 h, que estarà situada a la plaça Vella ja que allà també s’hi farà la hissada de la bandera, les sardanes i el vermut popular.
De 16.00 h a 19.00 h
Es tornarà a disposar per segona vegada l’urna de 16.00 h a 19.00 h, i aquesta vegada estarà situada a la plaça de les Moreres ja que allí s’hi estarà disputant el campionat de petanca i també hi haurà sardanes. A les 22.00 h
A l’entrada del sopar popular de Festa Major que es farà a partir de les 22.00 h al pavelló esportiu, es donarà una butlleta per persona perquè es pugui votar. L’urna estarà disposada al costat d’una taula de joves que hi haurà muntada per sopar. Els veïns i veïnes que ja havien votat durant el dia no podran tornar a votar.
L’elecció
En acabat de sopar els candidats a pubilla i hereu faran una breu presentació de les seves candidatures; aleshores també podran votar l’alcalde i els regidors del municipi; s’obrirà l’urna; es farà el recompte de vots; i, es proclamaran els guanyadors...
SANDRA PARADEDA
UNA TROBADA SINGULAR: ELS TALTAVULL A CAN DALTAVUIT DE SANT DALMAI
Però abans de continuar amb la crònica d’aquesta trobada permeteu-me explicar la història del mas i del possible lligam amb els Taltavull A can Daltavuit actualment ja no s’hi fa de pagès. Ja fa més de trenta anys que l’últim masover, Lluís Sitjà i Vendrell, se’n va anar a viure a Salitja. Ha estat reformada i, com s’estila ara, s’ha transformat en una segona residència.
L’any 1227 ja existia i, conjuntament amb seixanta-vuit més, fa capbrevació i jura fidelitat a Pelegrina Balanyà i al seu fill Bernat, senyors del castell de Brunyola. Amb el pas dels anys, un hereu aconseguirà comprar el domini directe del mas alliberant-lo, així, de les prestacions senyorials i posseir-lo en franc alou.
És l’únic mas lliure entre tots els de la parròquia de Sant Dalmai, que és de la jurisdicció del castell de Brunyola. Però no gaudirà d’aquesta singularitat ni un segle ja que l’any 1305 Berenguer Taltavull, la seva esposa Ermesindis i llur fill venen el domini directe (segurament per penúria econòmica) al cavaller Bernat Vilademany i és fan propis d’aquest. Tampoc els cavallers Vilademany, que resideixen al castell-palau de Vilademany, situat a Aiguaviva (l’actual can Forroll), no el posseiran gaire temps. L’any 1363 Francesca Vilademany, ateses certes dificultats econòmiques, es veu obligada a vendre tots els dominis i drets que té en el terme del castell de Brunyola a la Pia Almoina del Pa de la Seu de Girona, ara senyora del mateix. Entre aquestes possessions hi ha els masos Taltavull i Reixach de Sant Dalmai. Un any més tard, Francesc Taltavull, casat amb Alamanda, fa capbrevació del seu mas a l’Almoina. L’extensió total que abasta el clos, terres contigües i altres parcel∙les és de 160 vessanes. També declara tenir en franc alou dos camps que sumen una extensió de 4 jornals de bou (8 vessanes) i rebre censos dels hereus d’alguns masos veïns per terres que els ha establert. En aquesta època és, per tant, un mas molt gran i, tot i ser de remença i sotmès als mals usos, té un potencial econòmic superior a molts d’altres i això explica que l’any 1400 els procuradors dels aniversaris de Sant Daniel de Girona proposin vendre a l’esmentat Francesc (o potser és el seu fill?) els drets d’homes i dones de remença de mas Marc des Puig de Vilobí. Passada la revolta remença, a la parròquia de Sant Dalmai només han quedat 18 dels 36 masos que existien a la meitat del segle xiv. Alguns d’ells augmenten llurs propietats amb l’agregació de masos rònecs.
L’últim capbreu conegut és de l’any 1666 en el qual Pere Gener, àlias Taltahull, casat amb Margarida Taltahull, confessa el mas i, a més de pagar els censos i tasca a l’Almoina, també declara pagar 6 sous anuals per a l’abolició dels sis mals usos.(1) No he trobat dades documentals dels segles xviii i xix que facin referència a la segregació de parcel∙les (normalment ermes i boscoses), ja sigui amb vendes o subestabliments. Cal pensar que, amb tota probabilitat, deu ser així, donat que és un fet habitual als grans masos. Probablement a la segona meitat del segle xviii algun hereu ven o arrenda el mas. L’últim Taltavull nascut a Sant Dalmai és Josep Taltavull (1799). La propietària actual és Carme Gusiñé i Auguet, resident a Sant Gregori, i m’he informat que el seu avi matern la va heretar d’un germà seu.
Per acabar, diré que d’aquesta casa bona, al llarg de la seva història, n’han sortit un bon nombre de clergues. Del que n’hi ha més dades és d’Antic Taltavull que l’any 1578 ja consta que és prevere. L’any 1591 pren possessió de les parròquies unides de Rabós i Sant Andreu de Terri però, per amistançament amb una vídua de Rabós, es veu obligat a fer una permuta per la doma de Riudellosts de la Selva l’any 1595. L’any 1609 és rector de Vilobí i obtentor del benefici de Santa Maria de Salitja. L’últim any que se’n té notícia és el 1617 que es querella contra el joer(2) del mas Rodor per impagament de vigílies i menjar.
Un embolic de noms
Fins el segle xvii el nom Taltavull (o Taltevull) es manté escrit així en els capbreus i altres documents. També apareix escrit, algunes vegades, com Taltavuy. Pensem que en la parla del país, la ‘ll’ final de molts mots és pronunciada com ‘i’. A tall d’exemple tenim fonoll (planta herbàcia) que es pronunciada com fonoi. En el capbreu de l’any 1666 apareix com Taltahull. A partir de la segona meitat del segle xviii ja no es parla de mas Taltavull ni Taltahull sinó de mas Taltabuit o Taltavuit i així apareix escrit en algunes afrontacions de masos veïns. La deformació del topònim primitiu encara no ha parat i en un registre de cèdules de veïnatge de Brunyola de l’any 1861 es pot llegir que Miquel Janer és ‘labrador del manso Daltabuit’.
En un mapa topogràfic de l’any 1928(3) és escrit com Daltavuit i així s’ha mantigut fins a l’actualitat. Aquest canvi de grafia també ha afectat al cognom d’alguns dels seus habitants o descendents seus, degut a la poca cura del rector en l’ortografia en el moment de redactar l a partida baptismal, acta de matrimoni o acta de defunció. És el cas d’Eudald Daltabuit, que explica el procés del canvi del seu cognom.(4) Un avantpassat seu, Narcís Taltavull, bracer, és batejat l’any 1755 a la parròquia de Sant Dalmai; l’any 1784 es casa amb Francesca Xifré, a la església parroquial d’Arenys de Mar i a l’acta matrimonial el rector escriu que Narciso Altavuy és fill legítim de Pedro Altavuy i Rosa Boadella.
El canvi del cognom no acaba aquí sinó que l’any 1828 mor a Sant Feliu de Guíxols Narcís Daltabuit. Els topònims Taltevull i Talteüll dels Països Catalans Segons el filòleg Joan Coromines, el topònim Talteüll a l’igual del de Taltavull sembla que respon a l’etimologia de caient popular ‘tal te vull’, ‘així et vull’.(5) No es refereix al mas present del qual és poc probable que en tingués coneixença de la seva existència, sinó a dos castells que han donat el mateix nom als respectius pobles. El primer es tracta de Talteüll, situat en el poblet del mateix nom, del municipi de Massoteres (Segarra); és esmentat, per primera vegada el 1014. A l’extrem nord-oest del Rosselló, al massís de les Corberes, hi ha un municipi amb un sol poble, més gran que l’anterior (851 habitants, any 1999) que també s’anomena Talteüll (afrancesat Tautavel), però antigament s’anomenava Taltevull o Taltavull. A dalt d’un turó proper encara hi ha les restes del castell de Taltevull, esmentat per primera vegada l’any 1012.
Es tracta del testament de Bernat I de Besalú, el Tallaferro pel qual, entre altres possessions, deixa el castell de Taltavull, en el Rosselló, al seu fill Guillem. Però no és aquesta fortificació medieval ni les extenses vinyes que han donat a conèixer el municipi i l’han fet famós sinó la cova de l’Aragó situada a pocs quilòmetres del poble en la qual l’any 1971 s’hi van descobrir un crani i 75 fragments més d’un homo erectus de 450.000 anys d’antiguitat. Se’l coneix com l’home de Talteüll, el més antic dels Països Catalans Al poble hi ha un magnífic museu on s’hi exposa el crani, la reconstrucció del seu cos i moltíssimes troballes més. Tot plegat fa que una visita sigui obligada a cada estudiós de la prehistòria.
En un capbreu de l’any 1292 hi ha declarants rossellonesos amb cognom Taltavull (o Taltevull) que viuen dins de la jurisdicció del castell del mateix nom i que és possessió del rei de Mallorca.(6)
És possible que algun d’aquests Taltavull traspassés els Pirineus, vingués a Sant Dalmai, obtingués un tros de bosc per edificar el primer sopluig i més tard tot el mas? No hi ha dades documentals que ho avalin però crec que entra dintre d’una hipòtesi.
I ara anem cap a una altra banda dels Països Catalans, a Menorca. En aquesta illa també sempre ha abundat aquest cognom. L’explicació pot ser senzilla; d’ençà la seva reconquesta per part del rei Alfons III (nét de Jaume I, el Conqueridor) l’any 1287, va ser repoblada per rossellonesos i empordanesos, entre els quals pot ser que alguns Taltavull també s’hi varen anar a establir, sobretot a la zona de Ciutadella i Maó. I quina relació pot haver-hi amb el mas de Sant Dalmai que ens ocupa? També pot haver-hi una explicació. En aquesta època els cavallers Vilademany tenien la castlania del castell de Brunyola en feu per a Guillem Gaufred (i a partir de l’any 1292 per a l’Almoina de Girona). També tingueren el domini directe del mas a partir de l’any 1305. D’altra banda, està documentada la
participació dels Vilademany en l’expedició militar per la conquesta de Mallorca i Menorca, juntament amb altres cavallers i nobles de Catalunya. Aquestes illes s’havien de repoblar i està dins la lògica pensar que a alguns habitants de mas Taltavull, vassalls dels esmentats cavallers, se’ls oferís la possibilitat d’establir-se a Menorca amb la promesa de més llibertats i bones terres de les que que mai no podrien gaudir a la parròquia de Sant Dalmai. Vinguts del Rosselló, de Sant Dalmai o d’una altra contrada?
Sense documentació que ho pugui demostrar, de moment els orígens dels Taltavull menorquins és un misteri. El que sí està documentat és que als voltants de 1860 i 1920 molts habitants d’aquesta illa van emigrar a Amèrica, EEUU, Cuba, Argentina i Algèria, motiu pel qual podem trobar Taltavulls, per tot el món. A causa de la guerra colonial d’Algèria contra França els anys 50 del segle passat, molts ciutadans d’aquest país africà van haver d’emigrar.
Alguns Taltavull van anar a establir-se al sud de França. Conserven el cognom però ja no parlen la llengua dels seus avantpassats.
L’Associació Taltavull i la trobada del maig de 2005
A iniciativa de Jean-Pierre Taltavull, un descendent dels emigrats d’Algèria i establerts al Rosselló, es crea l’Assosciació Taltavull l’any 1995 amb seu social a Talteüll. Ell mateix n’ha estat el president fins a l’actualitat. El seu objecte es recollir informació històrica i genealògica relacionades amb el nom Taltavull, dels llocs, esdeveniments relacionats amb aquest patronímic i difondre-les entre els seus membres.
Inicialment són del sud de França però al llarg dels anys se n’hi han afegit d’altres països de tot el món. Edita un butlletí anualment, ‘Le Journal des Taltavull’, i fa una assemblea general, també una vegada a l’any, en aquest poble rossellonès, si bé l’any 1996 va tenir lloc a Menorca i l’any 1998 a Barcelona. Dídac Taltavull, nascut a Ciutadella, és el delegat de l’Associació per Catalunya i altres països de parla hispana. Resideix habitualment a Barcelona, però passa llargues temporades a Menorca i també a Sant Antoni de Calonge, on Pere Trijueque li va dir que un servidor feia un estudi dels masos de la parròquia de Sant Dalmai, entre els quals n’hi havia un que antigament portava el seu cognom. Crec que era el mes de gener de 2003 quan ens vàrem conèixer. Entre els dos vam sumar una gran quantitat d’informació sobre el tema.
La visita a la casa de Sant Dalmai, de moment només per fora, era obligada, li vaig acompanyar i, en veure-la, el meu amic Dídac va quedar gratament impressionat tot pensant que un avantpassat seu, set segles enrera potser havia nascut en ella. La cosa va anar més enllà ja que va posar-se en contacte amb la propietària per demanar-li permís per fer una futura reunió dels Taltavull aquí. Als membres de l’associació els va semblar esplèndid i es va decidir que l’assemblea del 2005 es faria, per segona vegada, a la Catalunya Sud, ara a Girona.
El dia 14 de maig de 2005 molts Taltavull i familiars es van aplegar a la sala d’actes de l’Ajuntament de Vilobí on va haver-hi un acte protocol∙lari. Jo també hi vaig ser convidat. El regidor de Governació, Salvador Martí, en nom de l’alcalde, va rebre els assistents, va haver-hi intercanvi d’obsequis i es va servir un aperitiu. A continuació la comitiva es va desplaçar a can Daltavuit on va ser rebuda per la propietària, Carme Gusiñé i el seu marit, Joaquim Pérez, els quals varen tenir la gentilesa de mostrar l’interior de la casa. Era emocionant, per fi els Taltavull havien trobat el seu mas. Un dinar en un restaurant de Sant Dalmai va cloure la seva estada en aquesta contrada. L’assemblea va tenir lloc l’endemà a Calonge.
Bé, aquí acabo la crònica. Si tot fent la passejada, us apropeu a can Daltavuit, penseu que potser fa mil anys, un humil pagès medieval content de veure la seva casa acabada de fer, va dir Tal-te-vull!, és a dir Així et vull!
Notes:
(1) La Sentència Arbitral de Guadalupe, promulgada pel rei Ferran el Catòlic, especifica en el capítol 7è que, mentre el pagès no pagui 60 sous per la redempció dels sis mals usos pel seu capmàs, haurà de pagar 6 sous annualment de cens.
(2) Un joer era l’habitant d’una joeria, o sigui el mas (en aquest cas el mas Rodor) encarregat de recollir les prestacions agràries d’altres masos que estaven sota el domini directe d’un senyor. Una joeria també podia ser una masoveria i el joer era el masover.
(3) És el primer mapa oficial conegut editat, l’any 1928, pel Instituto Geográfico y Catastral.
(4) Eudald Daltabuit publicà un article al respecte, en un butlletí de ‘Le Journal des Taltavull’.
(5) Joan Coromines: Onomasticon Cataloniae. Edita Curial. Barcelona 1995.
(6) Jaume I, el Conqueridor, va repartir els seus dominis entre els seus fills. A un d’ells li va deixar el reialme de Mallorca, que abastava les Illes Balears i els comtats de Rosselló i Cerdanya.
Documents consultats:
AHG. Fons Hospici; signatures 349, 361, 362 i 467.
ADG. Fons Beneficis: D-239-00800, D-
240-00139, D-250-06062, D-262-03195.
Procesos: C-001-99372, C-001-05293.
Notaria: G-085-02654.
AMBr: Registre de Cèdules de Veïnatge de l’any 1861.
Altres:
Documentació diversa aportada per Dídac Taltavull.
Fotos
Fotos 1
Detall de les teules i rajoles del ràfec, pintades.
Foto 2
Una vista actual de can Daltavuit, des del camí de can Patllari a can Pujol
Fotos 3
Reunió dels Taltavull a can Daltavuit
Foto 4
Davant l’església de Salitja, el 14 de maig del 2005. D’esquerra a dreta: Ricard Teixidor, l’autor d’aquest treball; Lluís Sitjà, l’últim masover de can Daltavuit; i, Dídac Taltavull, delegat per Catalunya de l’associació Taltavull.
RICARD TEIXIDOR I PALAU
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
