RECORDS D’UN ESCOLÀ... I ALGUNA COSA MÉS

Un dissabte de juliol d’aquest any vaig acompanyar a la meva mare a missa. En arribat a la porta de l’església vàrem trobar mossèn Esteve tot ocupat intentant d’impedir que un gat blanquinós i jovenet entrés a missa. Ell, vulgues que no, ho intentava. Amb el seu collaret antiparàsits, poc convençut, es va quedar fora després que li tanquessin les portes.
Però estava entestat a aconseguir-ho i, al punt de començar la missa, aprofitant l’entrada d’algú, el gat es presentà tímid, a fer companyia als presents. Al veure’l a la vora de l’altar, el mossèn amb un somriure poc dissimulat, que fou correspost pels assistents, va demanar a un dels escolans que mirés d’agafar-lo i portar-lo a fora, tot dient que era un gat manyac i, això sí, molt devot, i que es fes saber per si algú el trobés a faltar, que segurament pel seu comportament seria un gat acostumat a viure en un pis.
Tot acompanyant el somriure general em vingué al cap, que segurament fa uns cinquanta anys, l’escena s’hagués acabat més ràpidament, espantant el gat, a la qual cosa hi hagueren ajudat els presents. Però el més fàcil és que ni s’hagués produït. En aquell temps els gats, no portaven collarets i gairebé tots eren gats més funcionals: se’ls dedicava a mantenir les rates a ratlla i eren tots, prudentment esquerps.

‘In illo tempore’

In illo tempore tampoc la missa del diumenge era el dissabte, ni l’altar era una taula independent del retaule, la missa era en llatí, i el capellà la deia d’esquenes a la gent, i només es girava per dir el ‘dominus vobiscum’, l’’Orate frates’ o ‘ite missa est’. I eren els escolans que contestaven durant la cerimònia. Per això era molt encertat quan es deia ‘me’n vaig a oir missa’.
Fa més de cinquanta anys jo era escolà. No ho vaig ésser molt de temps perquè l’any 59 entrava al Seminari de Girona, fet que em va mantenir a frec dels rituals i costums de l’església i el que fou més important, em va permetre l’entrada en un món ple de cultura, és a dir cultivat, i de valors humans que encara ara em perduren. Una de les coses que em va permetre fou aprendre català de molt jove.
Venia al Seminari un seglar que ens l’ensenyava de forma molt discreta, gairebé clandestina. En aquells anys 60 el català, més enllà del parlar de la gent, no existia.

Recordo que, ésser escolà, tenia la seva importància. Et col∙locava en una posició d’observador actiu d’esdeveniments de tota mena ben assenyalats per la vida de la gent i del poble. Les funcions religioses les passaves participant i atenent les petites accions que eren necessàries: encendre i apagar els ciris amb l’apagaciris, abrandar el carbó per l’encens, ajudar a vestir els ornaments a mossèn Joan, portar la creu o els ciris en les processons, fer dringar les campanetes a missa o la campaneta quan acompanyaves a portar el viàtic a algun devot o devota que estava greument malalt a casa. El primer que t’ensenyava el mossèn era aprendre a respondre en llatí. I això era un bon exercici de memòria.
I personalment em ve a mà dir que em va ajudar a superar una certa timidesa que aflorava de sobte. Quan una situació em superava, em quedava vermell com un tomàquet, ensems que una mica confós. Ésser escolà, allà a dalt a l’altar, exposat a les mirades de la gent, t’obligava a superar aquests detalls.
Quan repasso els records de quan era escolà és com si obrís un àlbum de fotos. Làmina a làmina van canviant les escenes i imatges, i lamentes que els records no vinguin tots amb la data anotada. Però no és així. I mentre algunes imatges et vénen amb tota la seva intensitat, contrast i moviment, d’altres només te’n queda algun petit detall i les demés han quedat ja esborronades pel temps, per les humitats de l’ànima o segurament per la mala qualitat de l’emulsió que les hauria d’haver fixat...
Per la seva intensitat recordo molt bé els altres escolans...; el més veterà, en Joan de can Roscada, després en Jaume de can Boils i en Lluís de can Marqués. Però quan falti la memòria, sempre ens queden les fotos d’en Joaquim Puigvert: a la tosquija 22, en el dossier ‘Imatges d’abans’ hi ha una foto de l’última visita del bisbe José Cartañá e Inglés a Vilobí, on se’l veu, junt amb mossèn Joan, envoltats per cares molt conegudes, tot atents escoltant unes paraules de salutació d’en Lluís Ball-llosera. Si escrivíssim la història al revés veuríem segurament que persones com en Lluís, de joves, ja donen senyal del seu futur. I rera seu els tres escolans amb roquet i sotana, i en Joan Call que era el més reforçat, portant la creu. (Me n’adono que darrera el senyor Gironés treu el cap el senyor Puigvert i que per tant aquesta foto no deu ser de la fàbrica Puigvert).
Els escolans ens portàvem bé entre nosaltres i millor que fora així, perquè ens tocava de repartir-nos les misses, tant dels dies de festa de guardar com dels feiners i demés actes religiosos. No era el mateix ajudar a la missa de set del diumenge, que a l’ofici de les dotze. Noi, a l’hivern tocava llevar-se quan encara era fosc! En canvi a l’ofici, si la diada era assenyalada, la missa anava acompanyada d’orquestra o cobla, amb els seus violins i tot, i s’encenien tots els llums del presbiteri. I ben segur que després tocava una ballada de sardanes.
Recordo també que quan era festa grossa o algun enterrament important la missa era de tres capellans. I venien a celebrar-la junt amb mossèn Joan, el rector de Salitja, mossèn Isidro i el de Sant Dalmai, mossèn Hermenegildo. Eren ja grans. Mossèn Isidro tenia una manera molt atabalada de dir la missa i quan, al moment de la consagració, li tocava de fer creus sobre la patena i el calze, les feia tan ràpid que es transformaven en un gest circular, com si estés remenant una cassola, la qual cosa als escolans ens feia trencar a riure amb perill de perdre el fil, o de quedar malament davant de la concurrència. I quan en alçar l’hòstia, teníem d’aixecar el darrera de la casulla, encara ens durava. Les creus, que havia de fer el capellà durant la missa ordinària eren cinquanta-dues (tantes com setmanes té l’any), de les quals les de la consagració n’eren vint-i-dues. Cal recordar que la litúrgia de la missa en llatí fou instituïda i fixada per primera vegada pel Concilide Trento el 1570 (‘una sola litúrgia, una sola fe’).
Aquest ritual fou substituït per la missa actual l’any 1970 d’acord amb el Concili Vaticà II. El Concili de Trento fou la reacció de l’Esglèsia de Roma contra el subjectivisme que prenia força a l’Europa anglosaxona, representada pels corrents reformistes (‘protestants’—heretges) al final del Renaixement. La finalitat del Concili fou assegurar l’ortodòxia del dogma catòlic, i assegurar-se també la seva influència en l’àmbit polític, en el qual exercia un poder dominant.

Mossèn Joan
La imatge que mai m’ha quedat esborronada és la de mossèn Joan. Amb el seu tarannà d’home prudent i discret. El recordo ja gran, la seva sotana senzilla, amb els seus cabells blancs rodejant la calba i amb les ulleres sempre a punt per llegir, apuntades al mig del nas que les aturava de caure. Home ordenat i sense estridències, amb les idees suficients per al paper que li tocava com a rector de Vilobí. Recordo sobretot els seus refredats a l’hivern i, quan el fred era més punyent, la goteta al nas, casquet al cap, i les seves mans plenes de penellons, al fer-li l’amistat.
‘Fer l’amistat’, és a dir: el capellà et presentava la mà dreta i tu en senyal de respecte, la besaves. Tampoc puc oblidar-me del seu brot de ruda a la boca que anava mastegant sempre que tocava anar de camí, per fer el salpàs... I recordo la seva veu ja ritualitzada en els sermons: ‘tots els dies són sants per als que estan en gràcia”.
Algun dia de festa important després de missa ens oferia un xarrup de vi de dir missa i pa d’àngel, el pa àzim del qual es fan les hòsties. Renoi si n’era de fort aquell vi. En Salvador, el meu germà, que temps després també va ésser escolà, recorda com una vegada ell li rebutjava prendre el vi. Tant va insistir el mossèn, que després es trobà malament. Raó per la qual va avorrir el vi.
Moltes vegades, després de la missa els escolans anavem a la Rectoria, al seu despatx i ajudàvem a fer cartutxos amb les monedes que s’havien recollit en la capta de les misses. Era tot un art. Ho feiem amb paper del diari El Correo Catalán. Hi estava subscrit, segons em recorda en ‘Pitu’ Borrell, que també fou escolà. El seu pare, com a carter, li repartia el diari cada dia. A mossèn Joan li agradava de llegir el diari. Era un home prudentment ben informat. De tant en tant venia al despatx la senyora Maria, la seva majordoma, per comentar qualsevol cosa domèstica o per invitar-nos a un vas d’aigua, o simplement per menar-nos pressa.
Mossèn Joan poc temps abans de retirar-se em va regalar un joc de tasses de cafè, dient que era el seu regal per quan jo cantés missa. La mare el guardà molt agraïda. I al deixar el Seminari, quan estava a punt de casar-me, me’l va donar tot dient: valgui un sagrament per l’altre. A casa el guardem com si fos una relíquia.


Cerimònies, celebracions i costums
Per aquells temps la vida del poble quedava senyalada per una cadència de cerimònies i celebracions que, d’acord amb l’època de l’any, la condicionaven. Tant es així que el diumenge estava prohibit treballar fora de l’estrictament necessari: donar menjar als animals. O per Setmana Santa no hi havia ni ball ni altres activitats que distraguessin el recolliment. És veritat que era millor no manifestar la qualitat de no-creient o de no-practicant perquè podia tenir conseqüències ben desagradables per a l’interessat, que podia sentir-se mal mirat. I per tant, tothom seguia prudentment les celebracions, algú potser a contracor.
Si anem amb un cert orde podrem repassar molts costums i celebracions, sense detenir-nos gaire en els seus significats i a vegades simbolismes que es repeteixen en moltes cultures. I que responen a la necessitat que des d’antic tenim de sentir-nos un grup social amb identitat. Un grup que té rituals per donar l’entrada als seus membres, per excloure’ls o fer-los esperar. Per defensar-se dels perills i per buscar protecció per la casa i els que hi viuen, per als animals... Rituals responen a la necessitat d’estar d’acord amb els cicles naturals. Un grup que es pregunta sobre la vida, la mort i estableix camins de trànsit al més enllà. I que sobretot que necessita d’un Déu que dona raó de tot i que la relació amb ell es reinterpreta d’acord amb l’evolució dels temps. Un grup al qual les creences, en el nostre cas cristianes i catòliques donen forma i sentit individual, abans amb la força de la imposició, ara amb la llibertat de l’opció personal.

El casament
Si anem amb un cert ordre podem començar pel que acompanyava als nadons. I abans pel casament. El casament era, com ho és ara, un fet que canviava la vida de persones i famílies. Un bon casament venia després de formalitzar compromisos i un festeig llarg. El pitjor que et podia passar era que els pares no estiguessin d’acord amb l’elecció de parella, o que pretenguessin imposar-la. I tampoc venia de gust que la noia que no es casava es deia que ‘es quedava per vestir sants’, fent referència a un antic costum pel qual les dones que ajudaven a vestir les diferents imatges a l’església havien d’ésser verges.
I no existia altre casament que el que passava per l’església. I se celebrava generalment els dies feiners. Era una festa sonada, encara que llavors no s’acompanyava de tant de dispendi com es fa ara. La llista d’invitats era més reduïda. Sovint se celebrava l’àpat a la pròpia casa. I els viatges de nuvis eren molt més discrets, perquè en general no es tenien tants estalvis, ni possibilitat d’usar la targeta de crèdit. Mes aviat tothom anava al deure. I no es tenien molts mitjans per viatjar, si de cas el tren a Riudellots, que et connectava amb la resta del món.
Sent escolà va casar-se en Salvador de ca n’Artau. I el casament varen celebrar-lo a la capella del mas. El nostre pare era arrendatari d’alguna terra seva al costat de l’Onyar, després de les terres de can Comes i d’un camp davant de can Sigmasa. Tenien bona relació. Això segurament va afavorir d’ésser uns dels escolans que ajudaren a la cerimònia. Renoi allò no va pas ser un casament, allò va ésser una boda. Molta gent i de molt alta posició i molt ben vestida. Després de la missa de casament varen oferir un refrigeri, abans d’anar-se’n al dinar de boda. Recordo que va ésser la primera vegada que vaig menjar ametlles salades i altres coses d’aperitiu que ni coneixia.
Tenir qualsevol mena de relacions sexuals fora del matrimoni i del seu fi reproductor era pecaminós. Això de no resistir les temptacions de la carn o almenys de no prevenir-ne les conseqüències, es pagava car. Almenys oficialment.
I quan uns feien Pasqua abans de Rams, la cosa se’ls posava difícil. Vull dir que primer, com es podia, s’amagava.
Encara que suposo, que en cada cas dependria de la cultura particular de cada casa. Per poder recobrar el bon nom social era necessari el casament. Però se celebrava amb tota la discreció possible, un dia feiner i de matinada i abans de la missa de set, sense festa ni convidats. Recordo d’haver-ne acompanyat algun, d’aquests casaments. No eren gaire freqüents ja que la vida estava molt controlada i tothom anava amb compte. Pel demés crec que la gent a pesar d’aquests límits intentava sobreviure’ls i fins i tot ésser mitjanament feliç. I si la consciència pels teus pecats anava carregada, podies passar pel confessionari i recuperar una certa tranquil∙litat. L’església per tant, era un regulador de relacions socials ben importants.


El naixement i bateig
L’arribada del fills o filles és el fet que, tant abans com ara, transforma la vida de parelles i famílies. El primer naixement pròxim del meu record fou el del meu germà, en Salvador. Jo tenia quatre anys. Un dia, de bon matí, ens varen dir que els petits de la casa havíem d’anar a can Dellonder, a casa de la tia Montserrat, la germana de la meva padrina Maria. I així ho férem acompanyats pel nostre oncle Francesc. Bé, quan vàrem tornar a la tarda, ens varen dir que teníem un germanet. I varen haver de passar uns anys per endevinar el que havia passat. La nostra mare estava embarassada i aquell dia li vingueren els dolors del part i cridaren a la llevadora de can Bosc, que l’assistí. Fou l’últim part que la meva mare va tenir a casa. Els quatre que seguiren foren a la clínica L’Aliança, a la qual el meu pare pagava religiosament els serveis sanitaris, que no podien ésser atesos pel senyor Àngel. Perquè no hi havia Seguretat Social per tothom. Cada més venia un senyor a casa a cobrar el rebut.
El nadó era batejat al cap d’una setmana del part. No es podia esperar gaire ja que l’alta mortalitat dels nous nascuts forçava que fos batejat tot seguit i així assegurar que la seva ànima no hagués d’anar als llimbs si es morís. Creença que el papa actual ha retirat. Els llimbs, diuen que ‘descoberts’ per Sant Agustí, era el lloc, perifèric a l’infern on no es pateix, i a on l’Església destinava als nadons que morien sense batejar. No podien anar al cel degut a la creença que un ja neix amb el ‘pecat original’. I el bateig al netejar aquest pecat, és el primer acte d’agregació social, integració a la comunitat dels creients. Si un no estava batejat en quedava exclòs. Per tant calia batejar-lo de seguida.

Per la cerimònia al nadó se li posava un vestidet blanc. La meva mare encara guarda el petit vestit blanc amb el que fórem batejats els vuit germans. Ara vesteix un nen Jesús, al qual li té molta devoció. Ella ens recorda que amb aquest vestit havien batejat també al nostre pare i oncles.
Els personatges principals d’un bateig, a part del nen o nena eren els padrins, tant o més que els pares. Els padrins portaven el nen o nena a l’església, recolzant-lo sobre el braç dret. I eren els que donaven nom a la criatura, generalment d’acord amb els pares, respectant la tradició dels noms familiars. En aquest punt els padrins podien gastar una mala passada imposant-ne un pel seu compte. Eren els encarregats de contestar les preguntes del capellà. El bateig començava a les portes de l’església, on el capellà després de les paraules de salutació resava i bufant a la cara del nen foragitava el diable. Imposava les mans i li posava una mica de sal a la boca, fet que provocava unes ganyotes a vegades acompanyades de plors. Si el nen o nena no plorava era senyal que seria valent. La comitiva es desplaçava a l’entorn de la pila baptismal mentre el capellà posava l’estola al damunt del nen. Després venia la renúncia de Satanàs, professió de fe, la unció i el bateig regant el cap tres vegades amb aigua beneïda

Després en Joan ‘Rodó’; és a dir, en Joan Borrell, campaner i agutzil, era l’encarregat de donar-ho a conèixer, amb un alegre repic de campanes. I aquest era el senyal perquè els nens i nenes estiguéssim preparats per anar a collir bateig, confits, caramels i, a vegades ‘calderilla’..., que queien com una ruixada. Era tota una festa i més gran si es tractava d’un hereu. La festa acabava amb un dinar pels convidats a casa del batejat. Un costum que s’ha perdut es la Presentació o purificació de la dona després del part. Crec que no era una cosa obligatòria. Però sí que recordo d’ajudar a alguna missa que venia una mare amb el seu fill o filla a presentar-lo. Aquesta és una reminiscència de la llei jueva que va haver de seguir Maria, la mare de Jesús. Aquesta data es commemorada el dia de la Candelera, el 2 de febrer, uns quaranta dies després de la festa de Nadal. Es tracta d’una cerimònia de rescat. Obligava la dona a la Presentació del primogènit i obligava la que havia parit a romandre a casa fins que la seva sang quedés purificada. És a dir la dona quedava impura, ja que el ‘part amb dolor’ era conseqüència del pecat original. I les candeles beneïdes, que es repartien als fidels durant la missa de la Candelera, es guardaven a casa i s’encenien en moments de tempesta o per protegir-nos de mals i desgràcies, o per implorar algun favor.
Les candeles, juntament amb l’olivera, el llorer, les palmes del dia de Rams i el salpàs, formaven part dels element simbòlics que protegien la casa i els seus habitants de qualsevol mal. Però tot això ho haurem de deixar per més endavant. És bo de recordar costums i rituals que acompanyaven el pas de l’any o de la vida. Com sempre ha passat des que existim per aquest mons de Déu. No pas per fer-ne una exposició completa, ni molt menys ordenada. Sinó pinzellades, a vegades ben personals, sense cap altre motiu que remoure el record. I sempre amb respecte, perquè són les nostres coses i, vulgues que no, ens han permès d’arribar fins aquí. Segurament qui ho llegeixi podria dir-ne molt més i més encertat. Val la pena, doncs, de no tenir pressa i no estalviar l'espai.


Fotos

Foto 1
Processó de la Minerva (dècada dels 40). El capellà de l’esquerra de la imatge és mossèn Joan; al seu costat, al centre de la imatge, mossèn Isidre; a darrera, Marquès; i el de l’esquerra de la imatge és Josep Molins. En aquesta fotografia de la plaça Nova s’hi poden observar, a la part posterior a l’esquerra, can Pairet (actual Caixa de Girona); i a la dreta, cal Carreter (actual floristeria).


Foto 2
«Però quan falti la memòria, sempre ens queden les fotos d’en Joaquim Puigvert: a la tosquija 22, en el dossier ‘Imatges d’abans’ hi ha una foto de l’última visita del bisbe José Cartañá e Inglés a Vilobí, on se’l veu, junt amb mossèn Joan, envoltats per cares molt conegudes, tot atents escoltant unes paraules de salutació d’en Lluís Ball-llosera. Si escrivíssim la història al revés veuríem segurament que persones com en Lluís, de joves, ja donen senyal del seu futur. I rera seu els tres escolans amb roquet i sotana, i en Joan Call que era el més reforçat, portant la creu. (Me n’adono que darrera el senyor Gironés treu el cap el senyor Puigvert i que per tant aquesta foto no deu ser de la fàbrica Puigvert).»


Foto 3
Casament de Miquel Llorens i Maria Coll; l’escolanet de l’esquerra és Joan Borrell i, el de la dreta, Salvador Pibernat (germà de l’autor de l’article)


Foto 4
Processó de Corpus (dècada dels 50). A la imatge hi apareixen, d’esquerra a dreta, Pigem, Àngel Latorre, Francisco Pascual, mossèn Joan Planella, Josep Ma. Vila, Josep Ma. Vidal Grau, Narcís Prunell i, l’escolanet, Lluís Forroy.


Foto 5
Casament de Miquel Llorens i Maria Coll, els nuvis; el capellà és mossèn Joan; l’escolanet és Joan Borrell; darrera seu el testimoni Josep Jou; i al fons, el testimoni Mariano Masmartí.


Foto 6
Un ritual social i modern adjunt al bateig és el ‘tirar bateig’. Després de la cerimònia religiosa, els familiars aboquen caramels i llepolies a l’entrada de l’església perquè ho recullin els nens i, de vegades, els no tan nens. A la imatge, el ritual de ‘tirar bateig’, a Vilobí, l’any 1990 (bateig de Marta Frigolé Vivas).


Foto 7
El primer casament en què a continuació de la cerimònia religiosa es va celebrar un àpat, al Bon Repòs (aleshores cal Ferrer Nou i, actualment, can Xevi), va ser un casament doble: a la imatge, Joan Martorell i Lourdes Carreras Llinàs (els nuvis de la dreta); i, Joan Carreras Llinàs i Consol Horta Vivé (els nuvis de l’esquerra). També es poden veure a la fotografia, d’esquerra a dreta: Joaquim Vila (testimoni), Salvador Deulofeu (testimoni), Salvador Pibernat (escolanet), mossèn Joan Planella (capellà) i Joan Borrell i Mató (escolanet).

PERE PIBERNAT DEULOFEU