MEMÒRIES DE GUERRA DE DOS VILOBINENCS: JOAN SARGATAL I PERE GIRÓ

La promulgació a nivell d’estat i de país de lleis i normes que fan referència a la memòria històrica en relació a la guerra civil o ‘alzamiento nacional’ o revolta feixista, digueu-ne com vulgueu, junt amb la tornada d’una part dels Arxius de Salamanca que eren els documents confiscats pel règim franquista, i l’exhumació i registre de fosses i cementiris comuns ha fet que aquests darrers anys se n’hagi parlat a bastament tant a nivell de premsa escrita, com de radio, televisió, cinema, etcètera, dels diversos aspectes de la guerra, fins al punt que sembla que surten documents i publicacions que ho diuen tot.
Però aquest ‘tot’ no hi es mai: sempre queden o quedaran coses per saber, quedaran persones que no hauran explicat les seves memòries dels fets de fa setanta anys, sigui per por, sigui perquè ningú els ha escoltat, sigui perquè ja no hi són. Aquesta vegada farem a l’estil del llibre dels noms de la guerra que fa poc va sortir; per cert!, a aquest llibre cal afegir-hi dos noms de gent d’aquí: en Josep Masó Vinyoles, de Can Salamanya de Salitja mort a Brunyola el 2 de febrer del 39, i n’Emili Pelagós i Pujol, mestre de Sant Dalmai i jutge, assassinat el 2 de juny del 38, a les 9 del matí a l’anar a l’escola a fer de mestre.

Sis o set anys entre guerra i servei militar Pel que fa a les memòries tenim dues persones que han acceptat d’explicar les facècies, que és una manera elegant de posar nom a les moltes vicissituds patides durant els sis o set anys que entre guerra i servei militar de postguerra els va tocar de viure; són en Joan Sagrera i en Pere Giró.
En Joan Sargatal i Esgleyes, de Can Sargatal de Riudellots, i casat amb la Mercè de Can Sagrera de Vilobí —per això és en Joan Sagrera— és nat el novembre de 1919, i va ésser de la penúltima ‘quinta’ o lleva que van cridar, és per això que diu que el dia 1 de gener de 1938, amb 18 anys acabats de fer, va anar cap a Girona.
En Pere Giró i Dalemus, en Pere Giró; puntualitzarem que llavors els Giró no habitaven a on ara hi ha can Giró, visquien al costat esquerre al final del carrer Onyar, a on ara hi ha un aparcament, havia estat magatzem de cal Ferrer Grau, i també se n’havia dit can Biernes o cal Boter, ja que després d’en Giró s’hi va establir un boter; en Pere diu que seria de la ‘quinta’ o lleva del 41 perquè és nat del setembre del 1920, ara, ell sí que va ésser de la ‘quinta’ o lleva del biberó: se’ls diu així ja que fou la darrera lleva cridada al front, hi anaven amb 17 anys. En el cas de Vilobí —diu en Pere— 13 joves del municipi vàrem rebre una citació que ens havíem de presentar a Girona amb manta, plat i altres estris personals, tots teníem 17 anys.

En les estones de conversa expliquen moltes coses, tot i hi ha una constant que afecta a tots dos: durant el període de guerra varen tenir les seves peripècies però no van passar gana ni varen tenir gaire patiments. És un cop acabada la guerra, en els anys del 39 al 45, sobretot al 39 i 40, en què sí que varen patir gana, fred, escassetat dels mínims per poder viure; tot i que Franco havia guanyat, la misèria era present a tots els nivells.
Com que tots dos varen anar a la guerra quan ja era ben començada, a l’any 1938, deixem que ens ho expliquin a la seva manera. En Pere Giró diu: Ens varen carregar en un tren i vaig anar junt amb en Principi Bosch que era un fuster de Vilobí, i en Narcís Cornellà, germà d’en Martí Sastre, de cal Sastre de Sant Dalmai, aquest va morir, penso que de malaltia, als vuit dies d’estar a les trinxeres de Lleida.
Donccs vàrem anar a parar a Calella, en una fàbrica buida, a on durant tres mesos vàrem fer la instrucció per anar al front, ens ensenyaven a muntar i desmuntar una metralladora txeca, va arribar un moment que en sabíem tant que ho fèiem molt ràpid i amb els ulls tapats, perquè diu que si ho haguéssim hagut de fer a la nit...

El camió de la ‘trilita’

En Joan Sagrera diu: Doncs jo no en vaig fer, d’instrucció, un cop al quarter de Girona van demanar qui era que tenia permís de xofer, i jo n’era un, ja que m’havia tret el ‘carnet’ pocs dies abans de presentar-me. Vaig trobar-hi en Josep Ma. Hereu, de can Xico Toni, que ens havíem tret el ‘carnet’ plegats, i que junt amb d’altres ens varen destinar al quarter de les Drassanes de Barcelona. Al cap de dos dies ens porten a la plaça d’Espanya a on hi havia una caravana de camions i els anaven donant a cada un de nosaltres, anaven comptant xofers i a l’arribar al número 9, que era jo, em van separar del 10 que era en Josep Ma. Hereu. El seu grup de camions va anar a carregar ‘trilita’; el meu grup va anar al port a carregar melmelada i portar-la a Gandesa i tornar a Barcelona. A la tornada em vaig assabentar que el 17 de març havia mort el company i amic Josep Ma. Hereu ja que un bombardeig li havia fet explotar el camió ple de ‘trilita’.

Adona’t que entre el grup de la melmelada i el de la ‘trilita’, que era entre en Josep Ma. i jo, un encara hi és, l’altre ja no, va ésser la separació entre la vida i la mort. En Joan Sagrera continua dient: Tornant de Gandesa a portar la melmelada vàrem estar poc més d’una setmana parats, i llavors ens varen fer sortir de Barcelona cap al port de València a carregar cuixes de búfal per portar a Madrid, pensa’t que érem una caravana d’uns cent camions de Barcelona a València i els mateixos de València a Madrid; a Madrid vàrem descarregar el búfal en uns magatzems, i desseguida ens manen anar a Guadalajara a carregar soldats per portar-los a Balaguer, tornada de buit cap a Madrid per traslladar més soldats, ja que es veu que es preparava una ofensiva molt forta; però no vàrem poder tornar a pujar cap a Lleida: els ‘nacionals’ havien arribat al mar, ja no vàrem carregar soldats i ens vàrem quedar a Madrid allotjats en un quarter on estàvem bastant bé.
En Pere Giró diu: Noi, tu sí que et feies un fart de voltar! A mi, el juliol del 38, de Calella i amb tren em varen portar a les trinxeres de Lleida, al costat d’aquí del riu Segre, allà hi vàrem estar tres o quatre mesos, era molt tranquil, hi vaig trobar el nano Pluma, de can Pluma. Gairebé no se sentia cap tret; i això que jo era d’un ‘batalló dissuasori’, que volia dir d’intervenció ràpida a on fes falta; pensa que fins i tot l’adreça de les cartes ho deia: Batallón Ametralladoras K nº 16 CC 12 base Turia 3, posant això les cartes arribaven perfectament.


Cremar moneda
Cap al novembre ens carreguen amb camions i de Lleida cap a Pàndols, allà havia començat una ofensiva, allà sí que es disparava, tiraven bombes de mà, bombes de 100 kg, aviació, artilleria, etcètera, allò era la guerra; érem cinc homes per cada metralladora, i a les nits cada dues hores feien una ronda per evitar que ens adormíssim, havíem de cridar l’alto i respondre’ns la consigna. Vaig tenir sort perquè el capità em va fer assistent, era un asturià de Mieres i es deia, ho recordo bé, Pablo Rodríguez Silvan; li havia de portar el dinar, netejar les polaines, estava rebaixat de servei, i això sí: havia de parlar-li en castellà, de català no en sabia ni un borrall.
Continua parlant en Pere de la seva estada per Pàndols: Jo no vaig tirar gaires ‘tiros’ tot i ésser, em penso, d’un batalló seleccionat; nosaltres no anàvem a primera línia, sempre érem a reraguarda; a primera línia els d’infanteria tenien molts morts. Si els d’infanteria feien presoners ens els passaven a nosaltres que els requisàvem la roba grossa (abrics i tabards), també els requisàvem i cremàvem la moneda que tenien i els portàvem més endarrere a les presons. Mira si són curioses les coses: cremàvem la moneda ‘nacional’ que tenien els presoners, ja que no valia res, i la que va acabar no valent res era la nostra, la ‘roja’; si l’haguéssim guardada, hauríem tingut moneda bona per quan va arribar Franco.
En Joan Sagrera havia quedat ‘aparcat’ (diguem-ho així ja que ell és xofer) a Madrid, durant els dos mesos que hi va romandre, diu que anant per Madrid, al sentir-los a parlar català es creien que eren russos, però la bona vida se’ls va acabar. Els porten a Alcalà d’Henares, i li donen un cotxe anglès i amb el capità i el comissari surten en direcció a València fins a la Vall d’Uixó, a on preparaven una ofensiva amb molt de material per provar de recuperar el que havien ocupat els ‘nacionals’.
En Joan explica que aquesta ofensiva fou un fracàs: molts morts i ferits. Diu: Em fan deixar el cotxe i em donen una ambulància per portar els ferits a un hospital a València, durant vuit dies fèiem viatges sense parar, érem dos xofers, no paràvem mai; bombardejaven de nit i de dia, no es podia dormir mai, dormíem a l’ambulància mentre l’altre menava, pensa que un dia mentre l’altre menava jo em vaig adormir i amb el braç vaig tocar la maneta i es va obrir la porta; vaig caure de l’ambulància en marxa i vaig tenir sort que no em va passar res, fixat en quines condicions estàvem!
Passada aquesta ofensiva em donen el cotxe altre cop, m’envien cap a València, tinc ‘rebenton’ a mig quilòmetre d’haver sortit, torno a buscar recanvi perquè no en tenia, i a l’arribar a on havia deixat el cotxe amb la roda rebentada ja no hi era; em van arrestar per haver-me robat el cotxe; em van dir que com a càstig aniria a primera línia del front, era una mort segura ja que no en tornava cap dels que hi anaven. Però els veterans, jo era molt jove, tenia 19 anys —segueix dient en Joan— em van dir que m’apuntes a un reconeixement, vaig explicar al metge que tenia reuma al genolls, i per medecina em van receptar un por de llet condensada, no vaig anar a primera línia.
Preguntem a en Pere Giró: vivíeu bé durant aquell hivern per allà a Pàndols? Sí, de gana no em vàrem passar mai, fixat què t’explicaré: vaig trobar una mula abandonada o que s’havia escapat, la vaig amanyagar i agafar, i ja teníem un medi de transport per aquells corriols i camins costeruts. El capità em va dir que podia canviar una part del nostre subministrament normal com era cafè, sucre, mantega, arròs o llenties, per coses de menjar de la gent de cases de pagès del voltant (recordo que hi havia un poble que es deia Miravet), doncs això jo ho canviava per ous, gallines, conills, patates, enciam, etcètera, i tots contents, podíem variar; ara que, de gana, no em vam passar mai.
Pensa’t que vaig arribar a fer vi, collint raïms de vinyes abandonades, el vam premsar i posar en un bocoi d’una casa abandonada, però no en vàrem beure, ens varen treure abans de què fos hora.
També volien que fes d’espia: per saber si els soldats volien passar a l’altre bàndol, els havia de fer unes preguntes d’un llibre, i jo vaig dir que no en vaig trobar cap; prou que veia que algú sí que es volia passar, i jo els deia que anessin amb compte, que els oficials no ho sabessin; de tota manera hi havia molta gent de les comarques gironines, aquí vaig trobar en Toni Ros i en Pere Martorell, de Salitja, i molts de Banyoles i de per aquí.


Beure xarop de garrofa

A l’estil del que ha explicat el Pere, en Joan diu que ell també va estar uns mesos quiet a la zona de València, varen fer xarop de garrofa, en va agafar un empatx, el van portar a l’hospital i un cop recuperat altra vegada a la xabola. Era l’estiu del 38, i feia molta calor, tot ple mosquits i ple de picades. Vaig agafar unes febres molt fortes, havia arribat a 43 graus de febre, em marxava durant uns dies, però sempre em tornava a venir la febre. Això em va durar mesos, fins que es va acabar la guerra, que allà, a la zona de València i Alacant va ésser el 29 de març del 39.
En Joan explica l’acabament de la guerra per ell, i de com es va trobar presoner. El 29 de març el capità em mana que el porti a Alacant, que ell n’era, d’Alacant, ja era de nit i em va dir que dormís al cotxe; jo sabia que la guerra s’havia acabat i el capità també m’ho havia dit; per tant un cop sol, vaig tirant cap a València, cap al nord, direcció cap a casa; sort que vaig trobar un sortidor de gasolina, no hi havia ningú, jo ja sabia com anava, vaig omplir el dipòsit, vaig posar oli i aigua, i direcció cap a casa; veia la carretera plena de soldats que havien marxat de les trinxeres, vaig carregar tres catalans que em van dir que aviat trobaríem els ‘nacionals’.


Presoners en un camp de concentració

Així va ésser, vàrem veure de lluny 30 o 40 cavalls, amb oficials, amb banderes, que s’anaven acostant, vàrem parar el cotxe arramblat i vàrem ensenyar un parrac mig blanc en senyal de pau; no ens van dir res i vàrem continuar cap a Castelló de la Plana, cap al nord, cap a casa. Més tard una parella de la Guàrdia Civil sí que ens va parar, al dir-los que anàvem a casa ens van dir que ja hi aniríem tots; ens varen ajuntar amb un altre grup de deu o dotze.
En poca estona va arribar un camió i ens hi van fer pujar. Anàvem en direcció a València i quan érem a Borriana el camió gira a l’esquerra, direcció al mar, al tocar la platja ens fan baixar, hi havia molta gent: érem a dins un tancat amb filferro, guàrdies i metralladores; érem presoners en un camp de concentració.
Ja t’he dit —segueix en Pere Giró— que quan ens varen treure de la zona de Pàndols les coses anaven malament, ens van portar al front, a sobre Fraga, al costat d’aquí del riu; ho teníem perdut; devíem ésser cap a uns 900 i només una dotzena vàrem escapar, els altres van ésser presoners.

Era una fugida: el capità per un costat, l’escrivent per l’altre, i jo també. Com que varis érem de la zona de Girona fugíem caminant de nit cap a casa, de dies amagats que no se’ns veiés. Ara n’explicaré una de bona: un dia al vespre vaig anar al paller d’una casa amb una saca per omplir-la de palla i poder dormir més bé, només de tocar el paller ja em claven una perdigonada d’un tret, és que aquell pagès ja estava fart que li haguessin robat tot: el carro, la mula, l’euga; estava tan emprenyat que va dir que al primer que s’acostés li engegava un tret; jo ja ho vaig entendre, que tot i ésser la retirada si ho perdies tot...; però les tropes de Franco ens seguien, vàrem estar al turó de Sant Eloi a Tàrrega. Vàrem continuar reculant i cap a l’indret de Cervera ens varen fer presoners i ens varen dur a la presó de Cervera, era el 28 o 29 de gener del 39; i per allà a Lleida, a les nits d’hivern feia fred.
A la presó de Cervera hi vaig trobar en Toni Cincmasa, que ja feia dos o tres dies que hi era; quan ja portàvem tres dies sense menjar res, van començar a donar-nos pa al matí; junt amb dos més decidim escapar-nos, i ho fem —és que no hi havia gaire vigilància—, ens vàrem poder atipar, però havíem d’estar amagats i veien que ho teníem malament, vàrem tornar a anar a la presó. En pocs dies ja ens varen carregar en un tren, érem mes de 400 i ens van portar a León, patíem fred, vàrem arribar el 8 de febrer a León; de moment ens varen tancar en una església en què n’eren més de 3.000. Vaig estar dos mesos a León esperant l’aval del poble de casa, que finalment va arribar, signat per en Rossend Pagès, n’Alfons Pla i en Joan Baldoira. Ja era lliure de presoner de guerra; però em quedava el Servei, la ‘mili’.
Deixa’m a mi que t’expliqui les misèries d’ésser presoner, continua en Joan Sagrera. Per començar et diré que ens havíem d’enterrar a la sorra de la platja per no patir fred, estàvem al ras, cada dia a formar i donaven per menjar tot el dia un xusco i tres sardines de llauna, i que ens havíem de repartir entre tres!, va durar uns quinze dies, jo era jove, i vaig resistir; n’hi havia de grans que no s’aixecaven: no tenien forces; els carregaven en un camió com si fossin sacs de patates i se’ls emportaven no sé a on. També vaig trobar-hi coneguts: en Tomàs de can Just, en Pep Carnisser i el petit de can Llobet; recordo que es va presentar en Quim Rovira de Sant Dalmai, que anava vestit de falangista, i es va emportar en Pep Carnisser. Jo sempre mirava de conèixer gent, i un dia un que era de Banyoles em va dir que tenia dos quilos d’arròs, vaig pensar que amb una llauna de sardines buida en faríem bullir. Dit i fet: amb una llauna, aigua de mar, brossa seca per cremar, bufant fort, i amb molts de treballs, vàrem fer bullir l’arròs a mitges; va ésser com una festa grossa.
Passats un dies d’aquestes misèries, ens van portar caminant, a unes naus molts grans prop de Sagunt, allà menjaven alguna cosa calenta, i teníem aigua en un pou, que jo en treia amb la llauna de sardines; era com un tresor aquella llauna!, que era més grossa que no pas les d’ara. Ens varem fer cavar unes rases per vàters. Ja feia més d’un mes que hi érem, i sempre amb la mateixa roba; i un dia vaig ser dels cent que cada dia cridaven per anar a casa: et donaven un salconduit per si et paraven i cap a l’estació del tren.


‘El dia més feliç de la meva vida’

Els trens anaven plens, jo vaig pujar en un enganxall entre vagons; vàrem arribar a un poble a tocar l’Ebre: la via tallada pels bombardejos de la guerra i per travessar l’Ebre vàrem ajudar a un home que en una barca portava bots d’oli; un cop travessats sempre caminant i demanant menjar en alguna casa vàrem trobar l’estació del tren que ens va portar a Tarragona. Dormir a terra l’estació i esperar que l’endemà un tren anés cap a Barcelona, i cap a Riudellots en un altre tren. Cada dia el meu germà petit, en Ricardo, anava a esperar-me per si baixava; al veure’m quasi bé no ens coneixíem, però molt contents i cap a casa.
Aquell dia va ésser el més feliç de la meva vida: Em vaig rentar en un perol d’aigua calenta i sabó, vàrem cremar la roba pudenta de dos mesos, i vaig sopar menjant calent a casa.
Doncs a mi —diu en Pere Giró— al sortir em van dir que havia d’anar al Ferrol, amb tren, al presentar-me al quarter; em van donar roba nova i em vaig poder rentar. Vaig estar 8 o 10 dies al Ferrol.
Ens varen cridar, és que n’erem molts de catalans en aquell quarter i ens feien anar a l’Àfrica, penso com a càstig per ésser catalans, no sé si per ésser catalans o ésser ‘rojos’ mira el que ens va passar: un dia entrem a comprar pa a una fleca i la mestressa va cridar els nens i els va dir: ‘¡Veis como no tienen cola!’, es veu que havien fet creure a aquella gent que érem com dimonis, ja et dic que no sé si per ser catalans o per ‘rojos’, però no teníem cua. Per fer aquest viatge ens varen donar a cada un 3 llaunes de sardines, pa i 13 pessetes, encara que ens haguéssim escapat, com que tot era controlat pel règim de Franco, no hagués servit per res; vàrem tardar 5 dies per arribar a Màlaga que era a on havíem d’embarcar cap a Melilla; ja no teníem res per menjar: ens ho havíem acabat tot i gastat les 13 pessetes. Ens vàrem presentar al moll, en una barraca a on hi havia un tinent, que ens va fer pujar al ‘barco’, i que per causa de mala mar va tornar a desembarcar-nos al moll. No tenia res i un d’Anglès i jo demanàvem menjar, que no ens en donàvem ja que tampoc tenien gaire res, ens varen ensenyar de rosegar la canya de sucre, i d’anar a dormir a la plaça de toros de Màlaga. Tres anys picant a pic i pala L’endemà tornem a pujar al ‘barco’, i aquesta vegada sí que ens va portar a Melilla, allà hi vaig estar uns 8 o 10 dies; després ens varen portar a Ceuta, a on em vaig passar tres anys picant amb pic i pala, érem molt maltractats pels oficials, per ells era com si fóssim gossos, i sobretot que no et sentissin a parlar el català; et deien de tot, penso que ens tenien odi. Ara t’explicaré i veuràs que això de pagès em va portar sort; el comandant un dia va preguntar ‘si alguien sabia ordeñar cabras’; jo vaig pensar que si sabia munyir vaques també sabria munyir cabres; em va fer una prova i va veure que sí, que en sabia, tot i que no en tenia el costum, però me’n vaig sortir bé, i se’m va acabar el fer rases, rebaixat i amb ordres de cuidar les cabres del comandant, engegar cabres i boc, munyir i portar la llet al comandant, i així estava un xic més bé que d’altres.

En Joan li diu a en Pere: És clar que tu vas anar a fer la ‘mili’ sortint del camp de concentració, jo tot i que era a casa, al cap de quinze dies cap a la caixa de reclutes, amb un paper d’aval, signat per l’alcalde i l’Oliva, i com que vaig declarar que era xofer em van destinar als magatzems dels Doks del Poble Nou, a Barcelona. De Barcelona em van fer anar a Lleida i durant mig any treballàvem molt fent viatges amb un camió; es va parar la feina i anar fent vida i alguna guàrdia al quarter. Mentre era a Lleida varen curar-me les febres amb una medicació molt forta, i sort ja que em varen destinar amb uns quants més a Esterri d’Aneu a portar menjar, passant per la Bonaigua, a la gent de la Vall d’Aran; i tornar-nos-en a Lleida. De Lleida, que hi vàrem estar molt de temps, em destinen a La Seu d’Urgell, a fer serveis d’intendència. A La Seu vaig estar-hi bé, estava menjat i dormint en una casa particular. Però em tornen cap a Doks de Barcelona, i un temps després al garatge Callicó de Girona, a on ara hi ha el Banc d’Espanya. Aquí hi vaig acabar la ‘mili’; vet-ho-aquí que havia sortit de casa el 1938 amb 18 anys fets i vaig tornar-hi el juny del 1945 amb 25 anys; entre guerra i ‘mili’ set anys fora de casa.
En Pere Giró diu que no ho va tenir tan bé: Tot era molt fotut (per en Pere), les cartes de casa no m’explicaven tot el que passava amb el meu pare, jo era jove i sense compromís, i crec que en vaig tornar valent de la guerra i del servei militar posterior, els que tenien família el rebre cartes els feia sensibles i ploraven; ara, jo recordo que al comandant que li cuidava les cabres, quan em va ‘despedir’ que marxava cap a casa també li varen caure llàgrimes.
Crec que en una època tan pobra, dura, i miserable com va ésser acabada la guerra, també hi havia gent que apreciava als altres.
Així ho han dit, així ho posem Així ho han dit, així ho posem, i ens ho creiem; molts n’hem sentit a parlar de les misèries de la guerra, i de la fam que va venir al darrera. Encara que faci 70 anys cal no oblidar-ho; agradi o no, forma part de la nostra història, de la nostra gent, del nostre poble, i per tant del nostre país.

Fotos

Fotos 1
Joan Sargatal i Pere Giró

Foto 2
Joan Sargatal, als divuit anys

Foto 3
Joan Sargatal, a la porta del camió

Foto 4
Joan Sargatal, el tercer per l’esquerra


Foto 5
Joan Sargatal, transportant mobles

Foto 6
Joan Sargatal, el quart, del grup que està dret, per l’esquerra de la imatge.

Foto 7
El del mig, assegut sobre la tractora, és Joan Sargatal, a Lleida.

Foto 8
Joan Sargatal, quan va canviar de camió: el Katiuska per un Ford.

Foto 9
Joan Sargatal, en plena ‘mili’


LLUÍS BALL-LLOSERA I POL