Molts de vosaltres deveu pensar, què fan aquests aquí?
— No estaven a la República Dominicana?
— No haurien d’estar a la barra del bar?
— Per què estan fent el pregó?
Doncs bé, després de conviure cinc setmanes a República Dominicana ja tornem a estar en terres catalanes amb ganes d’explicar què hem fet i què hem après durant aquest temps. Així doncs, el pregó se’ns presenta com una bona oportunitat per donar-vos a conèixer el nostre projecte que, en els propers mesos aprofundirem i convidarem a tothom a participar-hi. Per començar, som adoc. Segurament, us resulta familiar aquest nom perquè gairebé tots heu participat en algun dels actes que hem organitzat com les quines nadalenques , fins i tot, els més afortunats s’han emportat una panera a casa aquests darrers anys. Des d’aquí aprofitem per agrair a totes les empreses i comerços que hi han col∙laborat ja que d’una manera o altra ha permès el desenvolupament del nostre projecte.
Molts sabeu que hem estat cinc setmanes ben bones a República Dominicana, però què hi hem anat a fer exactament?
A la platja, com podeu comprovar amb el nostre escàs bronzejat, no hi hem anat gaire. I és que República Dominicana no es limita a un conjunt de complexos turístics i platges paradisíaques de les quals estem acostumats a rebre imatges. El país està constituït per nombroses comunitats situades a la perifèria de les grans ciutats, com la capital del país: Santo Domingo, caracteritzades per una falta de recursos molt important. I és en aquests barris on hem anat a cooperar.
Què hem anat a fer realment allà?
Doncs per fer-vos una pinzellada del projecte en general, cal dir que per una banda, s’han estat recollint imatges per la futura edició d’un documental que, juntament amb les entrevistes gravades abans de marxar i realitzades a persones de diferents col∙lectius, ens serviran com a eina de reflexió i debat en diferents espais dins del municipi.
Per altra, hem desenvolupat el projecte ‘Campamentos Bohío de Verano’ en el qual s’ha treballat la formació i l’assessorament de joves monitors dominicans per dur a terme conjuntament un casal d’estiu dirigit a nens i nenes de edats compreses entre els 6 i els 12 anys.
Com ja hem dit, aquests ‘Campamentos’ es realitzen en comunitats pobres. Això no vol pas dir, però, que la gent es mori de gana ni que hi hagi degradació cultural; tot al contrari. Un exemple d’això és el fet que els ‘Campamentos’ sorgeixen per cobrir una necessitat de la comunitat i estan solvatats per joves de la mateixa. Així doncs, la nostra feina allà no és pas la d’entretenir els nens sinó que es basa a donar un punt de qualitat al que ells ja tenen establert. I quan diem un punt de qualitat ens referim a treballar temes com la programació, els objectius...; és a dir, elements que no només fan que aquells siguin un espai lúdic sinó també educatiu.
Tot i això, sovint resulta complicat d’assolir ja que, entre altres coses, es treballa amb monitors molt joves que majoritàriament tenen entre 14 i 18 anys.
Fer ‘Campamentos’ en una comunitat hi dóna un cert prestigi i més si hi va algun assessor, en aquest cas, nosaltres.
La acollida rebuda és excepcional. Dins de les seves possibilitats t’ho donen tot i més: et porten fruita a casa, et conviden a sopar espagueti (que els tenen molt valorats) o t’ofereixen un bon vas de ‘jugo’ (que és suc de fruites amb molt de sucre), entre altres.
La idea d’un projecte de cooperació és molt maca però en realitat l’aprenentatge no és només unidireccional, com molta gent suposa. Dur a terme una tasca com aquesta ens fa créixer a tots plegats alhora que et fa plantejar diversos aspectes. El xoc entre la realitat quotidiana en un país com Catalunya i el dia a dia a República Dominicana és el que te’ls fa barrinar.
En primer lloc, només cal baixar de l’avió per adonar-te que estàs a un país tropical. L’onada de calor que t’arriba és tal que et deixa ben atordit. Això sí, després d’uns dies amb el vano amunt i avall, quan ja tens el braç adolorit de tant fer-lo anar, t’hi acabes acostumant. Ara bé, els mosquits són una altra història, aquests no hi ha manera de treure-te’ls de sobre! I qui diu mosquits, diu ‘magis’, formigues, aranyes, puces...
En segon lloc, un dels aspectes que sobta més és el transport. N’hi ha de molts tipus: ‘guaguas’ (és a dir, autobusos), ‘onzas’ (que són autobusos subvencionats per l’estat), ‘conchos’ (que vindrien a ser taxis col∙lectius on, legalment, hi poden anar fins a 6 passatgers), ‘carros’ (els cotxes particulars), ‘taxis’, ‘motores’ (altrament dits ‘mo-tos’) i tot tipus d’animals de tracció. Anant pel carrer tant et pots trobar 4 viatjants en una moto, 25 persones en una ‘guagua’ de 9 com 8 en un ‘concho’ en el qual dues d’elles hagin d’anar amb la porta del cotxe oberta i mig cul a fora per poder-hi cabre. I és que sempre s’ha dit que allà on n’hi caben 5 també n’hi caben 8.
Parlant de ‘guaguas’, en aquest espai és on va sorgir una de les nostres primeres reflexions. Quan hi entres sol i t’asseus enmig de la multitud, et sents fora de lloc. I és que si tu allà ja et sents diferent sabent que la resta et veuen positivament (ja que nosaltres representem riquesa econòmica), com es deu sentir un immigrant aquí sabent que la gent majoritàriament el mira des d’un punt de vista negatiu? Bé, és digne de plantejar-s’ho.
Canviant de tema, a mesura que ens endinsem en la rutina dominicana, ens crida l’atenció el tema de la higiene. La personal la tenen molt ben cuidada: es dutxen una mitjana de 3 cops al dia i es passen hores a la ‘barberia’ o al ‘salón de belleza’ bé sigui pentinant-se, fent-se les ungles... Ells mateixos diuen que el seu cabell és ‘pelo malo’ i per arreglar-se’l i tenir-lo ben llis per al ‘sábado noche’, es passen la setmana amb els ‘rulos’ al cap. I quan no són els ‘rulos’ és el ‘tubi’ (que és el que aquí en diem ‘rosca’). Ara bé, tot el que fa referència a la netedat comunitària, és altra història. Allà regne la dita: ‘lo que no sirve, se vota’; és a dir, el que no serveix, es llença; tant a dins com a fora de casa. Per això, a dins dels habitatges, es neteja i es ‘trapea’ un cop cada dia. D’aquesta tasca se n’ocupen les nenes més petites de la casa que s’han de despertar de bon matí per tenir-ho tot net i l’esmorzar preparat, abans d’anar a l’escola.
A fora de les cases, és a dir, als carrers, s’hi va acumulant la brutícia en determinades zones fins que algun dia, algú la crema. ‘¡Ui, se ha ido la luz! ¡Pepe, tráeme los fósforos para prender la vela!’ Ostres... quins records...! I és que allà, els ‘apagones’ són freqüents, il∙limitats i inesperats. Com ja hem dit, les comunitats en què hem anat a cooperar són pobres i això fa que no es puguin permetre el luxe de pagar la llum i l’aigua corrent. D’aquests serveis, l’estat en té el monopoli i és ell qui decideix quan i com subministrar-la.
Ah! També voldríem parlar-vos de la gastronomia, una autèntica combinació de ‘color y sabor’. Què es menja? Doncs un plat típic que se serveix a totes hores i no falta en cap taula dominicana és la coneguda ‘bandera’; composta per ‘arroz blanco, habichuelas rojizas y carne’.
Ara bé, els pocs recursos econòmics fan que la població hagi de comprar els aliments abans dels àpats; a granel o a mesures i, en alguns casos com és el de les ‘galletas a peso’, a unitats que, tal i com el seu nom indica valen 1 ‘peso’ (equivalent a 2 cèntims d’euro!). Aquests s’adquireixen en els ‘colmados’ que, perquè us en feu una idea, són petites botigues on hi venen pràcticament de tot. Vaja, com Can Vista Prima en els seus inicis. Això sí, canviant la pesseta pel ‘peso’.
I és que el món del ‘colmado’ és del tot peculiar. De dia s’hi compren tot tipus d’aliments i s’hi juga al dòmino, però a partir de les 7, després de sopar, es transformen en autèntiques pistes de ball. I Déu n’hi do com si balla: que si el ‘reguetón’, el ‘merengue’, la ‘bachata’, la ‘salsa’..., i aquí si que ni la calor ni la suor fan que les parelles deixin de ‘bailar pegados’, tal i com diu la cançó. La música no para de sonar i l’ambient cada vegada ‘se pone más bueno’.
Ara bé, per aplacar la set, res millor que ‘tomar una fría’, l’emblemàtica ‘Mama Juana’ o ‘ron’ servits en el mateix taulell on hores abans s’hi havia tallat un ‘pollo’.
Així doncs, tal i com podeu veure, el ball i la música, com a tots els països sud-americans, hi juguen un paper fonamental.
I ja que hem entrat en el món del joc, ens fa gràcia explicar-vos la curiosa dinàmica de la ‘banca’ que és l’equivalent a la loteria d’aquí on hi aposten diàriament els pocs diners que els sobren..., a diferència dels catalans que segurament els posaríem al banc i no a la ‘banca’.
Bé, en tot l’escrit hem estat parlant sobre la mancança econòmica de les comunitats on hem treballat. Tot i això, s’hi realitzen els ‘Campamentos’ i, aquests, requereixen uns certs ingressos per a la seva viabilitat. Si fóssim aquí faríem quines, vendríem coques, llibres i roses per Sant Jordi, demanaríem subvencions..., tot i això, allà realitzen activitats totalment diferents. Aquestes van des de muntar una festa on tothom qui hi va ha de pegar un ‘peso’ per poder-hi ballar, a fer un ‘peaje’ improvisat tallant el trànsit amb una corda a banda i banda de carretera. I ja que vàrem veure que en un ‘peaje’ s’hi aconseguien uns 3.000 ‘pesos’ en un matí, potser aquest Nadal li demanem a l’alcalde si ens deixa tallar el carrer de Santa Margarita en comptes de fer una altra quina!
Bé, aquestes són unes de les moltes vivències que hem anat guardant dins les nostres motxilles durant aquestes setmanes. Tot i això, va arribar el dia de tancar-les i agafar l’avió cap a Barcelona. Ara ja hem tornat i som a 12 de setembre, enfilats dalt del balcó de l’Ajuntament fent el pregó.
Aquest any, però, no només som aquí perquè haguem anat a República Dominicana sinó perquè representem tot un grup de joves que durant diversos anys han estat col∙laborant i organitzant activitats de la Festa Major; així com altres esdeveniments que s’han dut a terme a Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai.
I sí, juntament amb el projecte de República Dominicana, tot plegat ha estat possibles gràcies a l’Espai Jove del municipi i a la figura d’en Jordi Oliver que, al capdavant, l’ha fet créixer i ens ha fet créixer aquests darrers 7 anys. Ja per acabar, una última cosa. I és que tal i com dirien els nostres amics dominicans: ‘Que vaya chévere la party i nos vemos ahorita”, o sigui... Bona Festa Major!
*adoc: Accions Diverses amb Objectius Comunitaris
En representació de l’associació adoc els pregoners de la Festa Major de Vilobí 2008 van ser:
Jèssica Ball-llosera (de Vilobí)
Laura Cornellà (de Vilobí)
Marta Frigolé (de Vilobí)
Josep ‘Pepe’ Nieto (de Vilobí)
Estel Prunell (del veïnat de Can Bells)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada