La importància de la guerra civil espanyola a la nostra societat és indiscutible. Encara avui dia es discuteix al Parlament d’Espanya si cal recuperar la memòria històrica i com fer-ho. Dintre i fora de les instàncies institucionals, des de la historiografia s’han estudiat i repassat abastament els esdeveniments d’aquells dies, les seves causes i les seves conseqüències. La guerra va ser, a més a més, una experiència crucial per tots aquells que hi van participar d’una o altra manera. No hem d’oblidar, però, que als pobles, i a Vilobí també, s’hi va viure una altra cara de la guerra: la dels que s’hi van quedar per una raó o una altra.Quan la Guerra Civil va esclatar, es van mobilitzar un seguit de quintes que incloïen joves i adults en edat productiva, de manera que a les poblacions només hi van quedar nens, dones i gent gran (o de mitjana edat per amunt). I al mateix temps que els pobles es buidaven els boscos s’omplien, ja que molts dels anomenats ‘desertors’ s’hi van anar a amagar cercant refugi i protecció. Els desertors van entrar a formar part d’aquesta categoria per diferents causes. Alguns eren afins a la ideologia de l’Alçament i temien per la seva vida enmig d’un conflicte armat en què el govern legítim era roig. Altres, eren simplement gent en edat de formar part d’una lleva però no volien incorporar-se a files ja sigui per desafecció al conflicte i les seves causes o, purament, per por.
Els protagonistes que hem entrevistat
Per saber més d’aquest període ens hem entrevistat amb diferent gent que va viure aquells anys en diferents situacions. En Ramon Pla i l’Angelina Esteve van viure aquesta situació entre la infància tardana i la primera adolescència. A ells els va tocar descobrir com és una guerra en un poble com el nostre. En Ramon Martorell i l’Àngela Vila (de can Feixes) estaven casats i tenien una criatura petita quan va esclatar la guerra. Ells van patir-la en un ambient de pagès, igual que en Miquel Negre i la Consol Pla de can Pujol de Sant Dalmai. Tot i que aquests darrers no estaven casats i eren més petits, també ens han aportat dades molt útils sobre com va ser aquesta experiència.
En aquest article no hem pretès fer un recull exhaustiu de totes les dades aportades i de tot el que se’ns ha explicat.
Hem recollit aquelles informacions que van sotragar el municipi com la mort d’Emili Palagós, mestre de Sant Dalmai, la crema de l’església de Vilobí o l’entrada dels ‘nacionals’.
La crema d’eglésies
Avui dia estem acostumats a treballar i viure enmig d’un flux d’informació constant actualitzat minut a minut. El primer que xoca quan investiguem sobre el que va passar entre el 36 i el 39 és que la informació, en aquells dies, no fluïa ni amb la mateixa velocitat ni exactitud que ara. La incertesa provocada per la manca d’informació referent a parents i amics desplaçats al front era una constant amb la qual tothom va haver d’aprendre a viure. En aquest context, tothom havia de treure les seves pròpies conclusions en base a la informació i experiència disponibles.
Els efectes de la declaració de guerra van ser varis. Per una banda, va començar el racionament dels productes essencials als pobles. La idea és que en una economia de guerra tot és valuós i tothom cal que aporti el que pugui i el que tingui per la causa. El racionament estava a l’ordre del dia i compartia protagonisme amb una economia de subsistència a base de productes que cadascú recollia o cultivava al seu hort. Els que tenien la possibilitat de cultivar alguna cosa no van passar-ho tan malament com els altres, i en això hi estan d’acord tothom amb qui hem parlat.
El centre logístic del racionament era l’església, que es va convertir en una mena de magatzem. L’Angelina ens explica que al lloc on hi ha el Sant Crist hi havia l’aprovisionament de licors, a la pica baptismal hi havia una carnisseria i la sagristia es feia servir per guardar-hi granes, blat i blat de moro. Abans de fer-la servir com a magatzem, però, l’església va patir un incendi que, en ‘Ramon Sastre’ no atribueix directament a la gent d’esquerres, sinó a un grup de ‘curts de gambals’ que actuaven per imitació del que havia passat en altres llocs i sense rumiar gaire. Al mateix temps que l’església es convertia en el centre de racionament, i aprofitant l’avinentesa, a la plaça de l’església hi va aparèixer un incipient mercat, sobretot d’intercanvi, en el qual s’hi podien trobar alguns productes de primera necessitat.
La crema de l’església estava molt en consonància amb la crema d’altres figures de sants, verges, crists i tota mena d’imaginari sagrat. Els ciutadans de Vilobí, i de tot arreu, eren obligats a portar aquestes imatges a l’Ajuntament, que al seu torn eren els encarregats de desfer-se’n, cremant-les o destruint-les. Va ser així com es van cremar el retaule de Santa Margarida i moltes altres imatges, el valor artístic de les quals desconeixem, perquè simplement no ens han arribat.
La guerra va propiciar situacions de gran injustícia i ja hi va haver qui fins i tot hi va guanyar. En Ramon Martorell ens comenta com a la seva família li van prendre la casa aprofitant que per un període de tres mesos el van retenir a la presó de Girona. La seva dona, l’Àngela, l’anava a veure a peu o amb el ‘Xiquitín’ i li feia arribar el que bonament podia: un tall de botifarra amagat a la màniga de la camisa o alguna cosa que li fes la vida menys carregosa... Durant aquest període de temps el propietari de la casa on vivien com a masovers va aprofitar per desallotjar-los, i van haver d’anar-se’n a casa dels pares de l’Àngela, a Brunyola, on van acabar de passar-hi la resta de la guerra perquè cap de les accions administratives que van iniciar va servir per solucionar el tema.
Els assassinats del senyor Palagós i de mossèn Joan
A banda d’aquest fet puntual que els seus protagonistes, malgrat tot, recorden amb amargura, al poble s’hi van produir altres esdeveniments que van marcar poderosament els records dels entrevistats. Entre ells, destaca l’assassinat del professor de Sant Dalmai Emili Palagós.
El senyor Palagós era una persona fortament vinculada a la República i als seus valors, i ocupava càrrecs de responsabilitat a l’Ajuntament. A banda de què com a mestre Miquel Negre el recorda com una molt bona influència en la seva vida, com a polític va instaurar normes com ara l’haver de provar el que es menjava cada setmana, per exemple, portant a l’Ajuntament una pota de conill si se n’havia matat un, una cresta de pollastre si se n’havia cuit un, etcètera. Aquesta mesura tan sorprenent avui dia complementava el que ja s’ha dit respecte el racionament i obeïa a l’afany de la República de controlar l’activitat dels seus ciutadans en un estat de guerra com era aquell. El fet més destacat i recordat respecte del senyor Palagós, però, va ser la seva tràgica mort en mans de tres sicaris encaputxats que el van esperar un dia abans d’anar a classe i que el van matar a trets, incloent-hi un tret de gràcia.
Aquell fet va marcar la vida civil del municipi profundament, donat el rol que mantenia en el poble Emili Palagós.
A l’altra banda ideològica, un assassinat molt recordat va ser el de mossèn Joan, un capellà retirat que vivia a la plaça vella (a l’actual ca l’Herminia) amb les anomenades ‘Annetes’, dues germanes seves i una cosina que li feien de majordomes. El van anar a buscar i el van obligar a cavar un forat al pas llarg que havia de ser la seva tomba un cop el van matar d’un tret.
A banda de fets tan excepcionals com aquests, durant la guerra la vida a Vilobí va continuar aferrant-se tant com podia a una rutina difícil de mantenir. No hi havia serveis religiosos, ni festes d’aquest tipus (ni Nadal, ni Setmana Santa....), i fins i tot les celebracions ciutadanes, com ara els balls d’abans de la guerra a Can Sagrera i a la Societat, van desaparèixer. Sí, en canvi, que es va continuar fent classes per als nens i nenes (separadament).
Amagats al bosc
Un altre dels efectes de la declaració de guerra va ser l’aparició dels anomenats ‘desertors’ que es van amagar, tal com hem dit, als boscos per diferents motius. Tant el matrimoni Martorell-Vila com el matrimoni Negre-Pla ho van viure en primera persona perquè es trobaven amb els que s’hi amagaven constantment.
La vida als boscos era molt dura i les condicions climatològiques que calia suportar eren, tot sovint, extremes. La gent de les cases de pagès, però, molt sovint intentaven ajudar aquests refugiats sense tenir en compte el color que representaven i fixantse, únicament, en la tragèdia humana a la qual posaven cara. Així, no era estrany que sovint els ‘desertors’ trobessin una ajuda en forma de provisions o d’aixopluc entre els veïns de les cases de pagès. Aquest fet ens porta a pensar en la poca politització que tenia el conflicte quan s’analitzava a nivell de les relacions personals que hi havia entre coneguts del mateix poble. Sí que hi havia personatges amb un perfil polític molt clar i marcat, però en la gran majoria de la població aquest fenomen no era tan clar.
La majoria dels entrevistats han estat d’acord que els rojos van matar gent només perquè fossin propietaris, rics o catòlics, i no per haver intervingut al conflicte en cap sentit. De la mateixa manera, però, els ‘nacionals’ van eliminar o obligar a exiliar molta gent pel simple fet de no haver-se oposat als rojos... En fi, que d’injustícies, com ja molt bé sabem, en van fet gent de tots dos bàndols, i les entrevistes que hem fet així ens ho confirmen. El mateix Ramon Martorell va viure un temps amagat al bosc i des d’allà va presenciar com els soldats anaven a casa seva buscant menjar, aviram, hortalisses o el que poguessin arreplegar. Aquests fets es van anar generalitzant i sovintejant cap al final del conflicte i van prendre una cruesa especial durant la retirada dels rojos un cop van donar la guerra per perduda. En la seva fugida cap a França agafaven i ‘requisaven’ tot el que podien que creien que tenia utilitat o valor, i també va ser quan les seves amenaces es van radicalitzar.
Tot i així, entre els entrevistats ningú va haver de lamentar esdeveniments tràgics que acabessin amb la vida de familiars. La Consol Pla, que aleshores vivia a prop del Camí Ral de Barcelona (actual n-II) recorda els intercanvis de trets de metralladora, canonades des de tancs i els atacs aeris sobre posicions enemigues d’ambdós bàndols al llarg de la carretera, que era una via d’escapament de primer ordre.
L’entrada dels ‘nacionals’
Durant la retirada dels rojos es va produir un altre dels fets que van marcar més profundament als nostres entrevistats: la voladura dels ponts. Efectivament, per entorpir l’accés a les tropes en retirada, els republicans anaven dinamitant tots els ponts que trobaven al seu pas amb l’objectiu de guanyar temps. L’Angelina i en Ramon Pla recorden perfectament el so de l’explosió quan es va volar el pont de l’Onyar a la carretera de Santa Coloma, és a dir, el de l’Empalme, de manera que l’explosió no devia pas ser petita. També es van volar, ens diu la Consol Pla, els ponts sobre l’Onyar al Camí Ral, al Riudevilla i el Cric.
En canvi, es van deixar intactes els ponts del Gravolosa i el que hi ha sobre l’Onyar al pas llarg (tots dos fets el 1932). En Ramon Pla, però, ens explica que per aquest darrer pont ja hi havia fins i tot la dinamita posada, però que a última hora no la van fer explotar. Tot i que desconeixem els motius d’aquest desenllaç, sí que és possible que encara hi hagi la dinamita allà.
I després de la retirada dels rojos, l’arribada dels ‘nacionals’. A Vilobí van entrar els ‘nacionals’ el dia 5 de febrer de 1939. La nit abans ja corrien rumors que l’endemà les tropes de Franco entrarien al poble i molta gent va anar a passar la nit a fora temorosos del que podien fer aquestes tropes en entrar al poble. A diferència de Sils i Riudarenes, però, a Vilobí no hi van entrar els temuts ‘moros’, sinó soldats de lleva regulars.
L’entrada, que es va produir venint des de Riudarenes i les Comes, no va registrar cap incident ni resistència, amb la qual cosa el dia 5 l’actual carrer Madrenys i la plaça Nova es van omplir de soldats, mules, tanquetes i tancs ‘nacionals’. No es recorda que entressin en una formació especial ni en desfilada...: segurament aquest era un recurs que es guardava per a poblacions més grans o significatives.
L’únic fet que va trencar aquesta aparent tranquil∙litat va ser l’ametrallament aeri que van patir les tropes ‘nacionals’ quan estaven formades a la plaça Nova. L’avió dels republicans va obligar els soldats a tirar-se a terra, i no ens consta que deixés darrera seu ni cap ferit ni cap mort.
L’ensurt, però, va ser general. L’Angelina ens explicava com el seu pare va obligar les seves germanes i a ella mateixa, que contemplaven els soldats des del balcó de cal Tet Esclopaté, a entrar cap a casa per posar-se a cobert de l’atac.
Ja hem avisat al principi de l’article que no tenim cap pretensió d’exhaustivitat en el tractament d’aquesta informació i, molt menys, de rigor científic. Deixarem l’estudi de la història per als que en saben de veritat. De tota manera, esperem haver contribuït una mica a salvar, a rescatar i a posar en valor les experiències d’aquelles persones que van viure la guerra civil des de casa seva. I si hi ha un missatge que tothom ens ha repetit és que val més que la guerra no torni, perquè no van ser ni bons temps ni una bona experiència. Ens quedarem amb això (a risc de què avui en dia sembli massa obvi, poc rellevant o moralitzant), i acabarem l’article agraint-los a ells i a les seves famílies la paciència i el temps que ens han dedicat perquè sapiguem una mica més del passat del nostre poble i del nostre país.
Quadres
1.- Cronologia de les entrevistes
A Ramon Pla ‘Ramon Sastre’ (07/07/2009)
A Francisco ‘Xicu’ Rovira (11/07/2009)
A Ramon Martorell i Àngela Vila (Can Feixes) (11/07/2009)
A Angelina Esteve (14/07/2009)
2.- Un llenguatge que ja no se sent
Un dels efectes ‘col∙laterals’ d’haver fet les entrevistes a persones ja grans ha estat el poder entrar en contacte directe amb la seva manera d’expresar-se i de parlar un català molt particular. Ens han sobtat algunes expresions com ara:
‘Desertons’: per referir-se als ‘desertors’.
‘Fer més badalls que rots’: una expressió curiosa per indicar que durant la guerra es va passar molta gana.
‘Fer una bona trabuc’: així ens van indicar el so eixordador i potent de les explosions de les voladures dels ponts.
3.- Un dipòsit de benzina
Un detall no sabem si simpàtic o temerari que ens van explicar va ser l’existència d’un dipòsit de benzina que es va instal∙lar al garatge de can Martí Pereferrer (actualment el número 14 del carrer de Sant Josep). Aquesta benzina s’apilonava en bidons que arribaven al sostre i servia per als avions de l’aeròdrom de Cervià. Ens crida l’atenció el fet que només dos homes vigilaven aquest magatzem i que les mesures de seguretat eren totalment inexistents. En Ramon Pla i l’Angelina encara es posen les mans al cap de pensar què hagués passat si allà hi hagués caigut un ‘misto’..., per no dir una bomba! Alguns bidons, a més, tenien pèrdues, cosa que la gent aprofitava per anar a omplir ampolles a les quals s’hi posava un ble i així tenien llum a la nit.
Quan els rojos es van retirar, una part de la benzina encara va quedar al magatzem perquè no se la van poder endur tota.
Fotos
Foto 1
En Ramon Martorell i l’Àngela Vila (de can Feixes)
Foto 2
Angelina Esteve. En una paret de la plaça de l’Església encara es conserva una argolla, testomoni de quan s’hi havia fet mercat.
Foto 3
En Ramon Pla, ‘Ramon Sastre’
Fotos 4
Francisco ‘Xicu’ Rovira
Foto 5
En Miquel Negre i la Consol Pla (de can Pujol de Sant Dalmai), amb Josep Borrell (el de l’esquerra) i Josep Negre Pla (el segon per la dreta).
JOSEP BORRELL I BUENO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada